Tensions internes

Com si fos l’etern retorn de Nietzsche, la negociació, ara en stand by, del finançament que es desprèn de l’Estatut, està començant a generar un déjà-vu que recorda les tensions del procés estatutari, també dins de cada partit. La marxa enrere unilateral de Joan Saura sobre la compareixença de José Luis Rodríguez Zapatero al Congrés i les declaracions del dirigent del PSC i ministre Celestino Corbacho assegurant que els 25 diputats socialistes catalans votaran sí o sí als pressupostos de Pedro Solbes, han fet emergir les tensions internes en ple agost.

José Montilla tornarà dilluns de la costa granadina per presidir l’executiva del PSC –i dimarts la reunió del govern– amb la missió d’activar els mecanismes de refrigeració que l’ànima de la nació que va teoritzar Hegel necessita per refer-se del cop de calor del ferragosto. Corbacho va tirar per terra dimarts la gran arma d’Antoni Castells en la negociació del finançament i ahir va haver de ser un fidel escuder del primer secretari del PSC, el diputat David Pérez, qui fes un pas enrere rectificant Corbacho a la manera del PSC, és a dir, donant-li la raó però dient que volia dir una altra cosa.

Així, si Corbacho va dir textualment que “els diputats del PSC mai han votat contra el PSOE ni mai ho faran”, Pérez va matisar que “segurament” això és el que passarà, però “perquè s’arribarà a un acord en el finançament”. I va tornar al terreny de l’ambigüitat assegurant que “hi ha altres escenaris” i que serà l’executiva del PSC la que decidirà què votaran els 25 diputats del PSC al Congrés. Per què Corbacho va convocar una agència de notícies per trencar l’ambigüitat de Castells i el silenci tàctic de Montilla ho sap l’exalcalde de l’Hospitalet. Si durant l’elaboració de l’Estatut va ser el president Pasqual Maragall qui va xocar amb Zapatero, que va moure els fils perquè l’aleshores ministre Montilla fos el candidat, ara és Montilla qui s’enfronta a Zapatero i un ministre del PSC qui trenca la tàctica.

Joan Puigcercós i Josep-Lluís Carod-Rovira ja van tenir criteris diferents alhora de decidir el no a l’Estatut i ara tampoc no han llegit igual l’actuació de Saura. Per Carod, és una decisió parlamentària que no afecta el govern. Per Puigcercós, Carod, que fa de president en funcions, hauria d’haver cridat a capítol el conseller per una actuació que arrossega el govern a una imatge de debilitat de la part catalana. Caldrà veure ara qui, i amb quina celeritat, pren a ERC la decisió de donar suport o no a un hipotètic acord, i quin paper hi juga la tensió latent per les primàries de candidat.

El pacte de Vilanova de Saura amb María Teresa Fernández de la Vega torna a recordar el trencament del quadripartit quan l’Estatut va arribar a Madrid. A Saura l’espera un congrés a la tardor on es veurà com respon la militància a aquest episodi i d’altres en què ICV ha viscut la contradicció entre el desig i la realitat. De moment, a la blogosfera ecosocialista ja han aparegut les primeres crítiques.

Falta veure el paper de CiU. Ja hi ha qui veu en Mas el desig de repetir el pacte amb Zapatero, malgrat la seva continuada crida a la unitat, i qui es pregunta de què parlen tot l’estiu Duran i De la Vega. S’ha de veure si s’imposa la concepció cíclica de la història dels clàssics grecs o la concepció lineal judeocristiana. Basada en la fe, per cert.