Joan Ferran converteix en una novel·la la seva croada contra la 'crosta' nacionalista
Joan Ferran no es cansa. El diputat del PSC que va encunyar el terme "crosta nacionalista" ha convertit en una novel·la la seva croada contra el que considera "inèrcies" històriques dels mitjans de comunicació de la Generalitat, contaminats, segons el seu punt de vista, per més de 20 anys de pujolisme que cap dels dos governs tripartits, presidits per socialistes, no han sabut capgirar.
L'obra, titulada Maleïda crosta, barreja ficció i realitat en un escenari on la política catalana és l'autèntica protagonista. Al relat hi apareixen obertament i amb el nom real personatges com ara Antoni Bassas –principal blanc de les crítiques de Ferran des de fa anys–, Josep Cuní, Mònica Terribas, Artur Mas, Josep-Lluís Carod-Rovira i Jordi Pujol. D’altres personatges tenen el nom canviat, però són fàcilment identificables. Segons l'editorial, també s'hi troben "situacions i converses desconegudes per al gran públic que es desenvolupen en despatxos tancats o en els indrets més reservats del Parlament de Catalunya".
El relat parteix de "la relació singular entre una jove llicenciada en ciències polítiques i el portaveu d’un grup parlamentari de la cambra catalana". Els personatges s’enfronten en el terreny de les idees, però també s'hi barregen desitjos i passions. Els personatges públics de la política catalana es barregen amb d’altres inventats o camuflats però fàcilment identificables.
Columna (Grup 62) publica l'obra en la col·lecció L'Arquer, i la posarà a la venda el 15 de gener.
L'AVUI.cat us ofereix, com a avanç editorial, un fragment de la pàgina 62 de la novel·la, on es descriu el pare de la protagonista, amb idees casualment idèntiques a les de Joan Ferran.
«El pare de la Iolanda compartia la tesi segons la qual, en els mitjans de comunicació públics de la Generalitat, persistia una inèrcia del passat, una crosta en la qüestió conceptual i en els mecanismes de funcionament. Una forma de fer i de dir sedimentada al llarg de dues dècades de govern pujolista. La seva no era una crítica a la feina dels professionals, sinó a la desídia, o la covardia del govern tripartit i dels seus nous gestors a l’hora d’enfrontar-se a unes formes de funcionament periclitades. El fons esquerranós i contracultural del pare de la Iolanda el duia a denunciar la cosmovisió nacionalista, el llenguatge, els continguts i els conceptes utilitzats per la radiotelevisió pública del país. El mapa del temps fragmentat i en vertical, els eufemismes i les el·lipsis per referir-se a Espanya, l’ús desproporcionat del terme Estat, etcètera, li provocaven rebuig. Per al Joan, l’Antoni Bassas era el prototip de guru mediàtic de qui no es podia discutir la vàlua professional, però sí la incorregible tendència a pontificar i, gairebé sempre, de manera unidireccional. De tota manera, la seva crítica despietada envers el locutor contrastava amb l’opinió que li mereixia un altre gran comunicador de l’àmbit televisiu públic. En el Josep Cuní hi veia alguna cosa, un punt d’enfant terrible, de criticador a totes bandes, d’un sensacionalisme ajustat i manefla capaç de repartir a tort i a dret. Segons ell, Cuní vivia en una bombolla de vanitat però estava net de culpa».
