“Carretero ha de saber què vol ser quan sigui gran”

Joan Puig­cercós (Ripoll, 1966) con­versa amb l’AVUI molt a prop del mones­tir de Ripoll, davant per davant de la casa on va créixer.

És el seu pri­mer Sant Jordi com a can­di­dat in pec­tore. Faci un mis­satge a la nació.
Demano que la gent tin­gui exigència perquè és el moment de des­a­fiar l’Estat. A aquest país li toca des­a­fiar el govern espa­nyol.

Què vol dir des­a­fiar?
No només plan­tar-nos en el debat sobre el finançament, sinó també ini­ciar un nou període de bila­te­ra­li­tat. Crec que tenim el país prou madur i la gent està prou cons­ci­en­ci­ada com per fer-ho. Qui no vul­gui arris­car que sàpiga que serà pena­lit­zat per la ciu­ta­da­nia de Cata­lu­nya. ERC està dis­po­sada a aban­de­rar aquest des­a­fi­a­ment.

Però con­creti una mica. En què con­sis­teix des­a­fiar?
A fer allò que Cata­lu­nya no ha fet mai. Estic satis­fet perquè el pre­si­dent Pujol ens dóna la raó: prou veces i plan­tem-nos. Els qui estem arros­se­gant el govern de Cata­lu­nya som els d’ERC. Hem de des­a­fiar en tots els sen­tits. Dit d’una altra manera: hem de matar el drac. El drac és aquí a la can­to­nada, té el foc i intenta que Cata­lu­nya vagi enrere. Ens hem d’armar de raó i dir que ja n’hi ha prou. I faig un clam al PSC, que ha de posar damunt la taula els seus 25 dipu­tats, i a CiU, que també s’hi ha de posar al cap­da­vant.

Dóna per fet que el govern espa­nyol no cedirà. No ha ser­vit de res la visita del senyor Cha­ves?
Se l’ha rebut per una qüestió de cor­te­sia, però tot això és foc d’ence­nalls. No hi haurà nova pro­posta de finançament. Ara toca res­pon­sa­bi­li­tat i valen­tia. No accep­ta­rem la gene­ra­lit­zació. Cata­lu­nya no és la Rioja. Vam fer un Esta­tut i ens volen rega­te­jar. Per pri­mera vegada des de la Tran­sició, Cata­lu­nya no accep­tarà la gene­ra­lit­zació. La bila­te­ra­li­tat no ens la dona­ran, ens la gua­nya­rem. La inter­pre­tació de l’Esta­tut que fa el govern espa­nyol és gene­ra­lista, ergo anem a superar l’Esta­tut de facto.

Aquest des­a­fi­a­ment de què parla és immi­nent?
No m’agrada par­lar de ter­mi­nis, però si al maig es con­voca el Con­sell de Política Fis­cal i Finan­cera (CPFF), el con­se­ller Cas­tells s’hi ha de plan­tar i dir que no accep­tem aquest model. L’amenaça i la pressió del govern espa­nyol reque­rirà dosis de valen­tia i patri­o­tisme.
Posem que som en aquest esce­nari. I després què? Les altres comu­ni­tats autònomes diran que sí, acor­da­ran un model i el por­ta­ran al Congrés de Dipu­tats. El poden votar, però nosal­tres no ens hem de sen­tir vin­cu­lats a aquest acord. Després el govern ha de posar una pro­posta damunt la taula. Aquesta pro­posta ja està feta, però l’ha de rati­fi­car el Par­la­ment de Cata­lu­nya i por­tar-la de nou a nego­ciar bila­te­ral­ment amb l’Estat. I ales­ho­res hem de fer val­dre aquesta pro­posta a Madrid. For­cem així la via de la bila­te­ra­li­tat.

Sem­bla con­vençut que aquest relat serà també el del PSC...
Això és cosa seva. Si el PSC vol defen­sar el govern de Cata­lu­nya no té cap altra remei. I si no, hau­ran de replan­te­jar-se què fan al govern.

Per tant, quan es porti a votació al Congrés els 25 dipu­tats del PSC hi han de votar en con­tra?
Oi tant!

I si hi voten a favor? Vol dir que no estan dis­po­sats a defen­sar el govern de Cata­lu­nya.
I si no estan dis­po­sats a defen­sar el govern de Cata­lu­nya? Doncs la meva pre­gunta lla­vors és: què fa el PSC al govern de Cata­lu­nya? Espero que no hi arri­bem i la meva volun­tat és aca­bar la legis­la­tura. Però si es dóna aquest esce­nari no tin­dria cap sen­tit con­ti­nuar i els tres par­tits del govern s’hau­rien de plan­te­jar aca­bar la legis­la­tura.

Tor­nem enrere. Si creu que el pre­si­dent Mon­ti­lla resis­tirà, quin sen­tit té plan­te­jar una opa al PSC amb l’argu­ment que és un par­tit sucur­sa­lista?
Però no tin­guin cap dubte que si el PSC aguanta és perquè hi ha un par­tit al govern que es diu ERC. Si governés sol, CiU governés sola o gover­nes­sin els dos junts, ja hi hau­ria l’acord de finançament i s’hau­ria apro­vat al CPFF.

Amb aquesta opa hi torna a haver un posi­ci­o­na­ment molt clar d’ERC cap al cen­tre­es­querra. S’han aca­bat els cants de sirena cap a CiU que va enge­gar en una entre­vista a l’AVUI l’Onze de Setem­bre?
El que CiU no pot pre­ten­dre és ser hege­mo­nista del cata­la­nisme. És un error perquè porta a una situ­ació de fronts. Els fronts aca­ben por­tant a situ­a­ci­ons de des­gast naci­o­nal. No vull fronts per al meu país, tret que hi hagi causa. Quina és la neces­si­tat d’arti­cu­lar un front cata­la­nista? Hi ha d’haver causa. La causa és un avenç clar cap a espais de sobi­ra­nia i cons­truir estruc­tu­res d’Estat. És pos­si­ble que l’esquerra i el cen­tre­dreta es posin d’acord, però els fronts només per a la con­se­cució del poder no són bons. Demano causa i objec­tius.

Manté que el 2010 només pac­tarà amb for­ma­ci­ons que es com­pro­me­tin a defen­sar el con­cert econòmic?
És un exem­ple molt clar. A par­tir del pròxim cicle posaré damunt la taula con­di­ci­ons clares per faci­li­tar acords i governs. Si hi ha d’haver front, és per una causa con­creta i això vol dir con­di­ci­o­nar l’acció a Cata­lu­nya i a Madrid.

Sem­pre diuen que van pac­tar amb el PSC per arros­se­gar-lo a posi­ci­ons cata­la­nis­tes i fer evi­dent la tensió amb el govern espa­nyol. Creu que en aquest sen­tit s’està arri­bant al límit?
En poques set­ma­nes ho veu­rem. Hem fet un gran pas d’apro­par part de la base social del PSC a assu­mir ele­ments de llen­gua i cul­tura que sem­bla­ven hegemònics només d’un bloc con­cret. També assu­mei­xen les man­can­ces del model autonòmic. Veu­rem quin és el límit i si el PSC baixa del tren o arriba fins al final del tra­jecte.

Això vol dir man­te­nir l’aposta estratègica uns quants anys més?
No tanco la porta a res, però les apos­tes estratègiques han de tenir resul­tats i els valo­ra­rem en les pro­pe­res set­ma­nes.

Amb qui se sent més còmode fent un cafè, amb Mon­ti­lla o amb Mas?
En faig sovint amb Oriol Pujol.

Però con­testi. Amb Mas o amb Mon­ti­lla?
He des­co­bert dues per­so­nes que des­co­nei­xia, tant en l’un com en l’altre. I m’han sorprès posi­ti­va­ment.

Carod diu que se sent alli­be­rat després de la seva renúncia a repe­tir com a cap de llista. Com se sent vostè?
Ple de res­pon­sa­bi­li­tats. El país demana lide­ratge i la gent neces­sita que els par­lem clar. Vénen temps en què s’hau­ran de pren­dre deci­si­ons difícils. Serà època de con­vul­si­ons, de molt esforç i canvi de valors en pro­fun­di­tat cap a l’auto­e­xigència.

Insis­tei­xen que aquest relleu no com­porta con­tra­par­ti­des, però Carod ha mani­fes­tat públi­ca­ment que vol anar a la seva llista a les pròximes elec­ci­ons fent tàndem. Com­par­teix aquest desig?
No ens hem plan­te­jat encara obrir aquest tema i ara no toca. Carod és el màxim repre­sen­tant d’ERC al govern i la seva feina s’ha d’enca­rar a la reso­lució de tot el marc legis­la­tiu i a una nego­ci­ació tan potent com és el finançament. Sem­pre he dit que ha tin­gut, té i tindrà un paper al cap­da­vant d’ERC. Com ell diu, a pri­mera línia.

Carod va dir que era l’home de govern i vostè el de par­tit. I vostè es va com­pro­me­tre a no ser en cap govern si no és per pre­si­dir-lo.
S’està demos­trant que el par­tit neces­sita lide­ratge polític i de moment és el que estic fent. L’experiència és posi­tiva. Una direcció forta al par­tit en cas de gover­nar és abso­lu­ta­ment necessària.

No des­carta tor­nar al govern si al par­tit hi ha una direcció forta...
Ja veu­rem quina sor­tida hi donem. Però crec que l’hem encer­tada i que el pes ha de ser al par­tit.

Defi­neix l’acte de Carod com de suma. A qui més sumarà?
Estic dis­po­sat a sumar totes les altres sen­si­bi­li­tats que hi hagi al par­tit, però també gent de fora. No es pot ser d’esquer­res si no s’és inde­pen­den­tista i molta gent arriba ja a aquesta con­clusió.

A qui no sem­bla que sumarà és al senyor Car­re­tero, el líder d’un dels sec­tors crítics, que pro­posa la cre­ació d’un par­tit per al 2010 que pro­clami uni­la­te­ral­ment la inde­pendència.
El dia que ERC tin­gui majo­ria al Par­la­ment, aquell dia farem una pro­cla­mació uni­la­te­ral. Reduir el dis­curs a això és... La gent ens vol sen­tir par­lant de ter­ri­tori, d’eco­no­mia, de nor­ma­lit­zació lingüística... Vull sumar amb qui con­vin­gui amb unes sigles clares: ERC.

Va reac­ci­o­nar obrint les por­tes d’ERC a Car­re­tero...
Hi ha hagut un congrés, un debat i uns resul­tats per sufragi uni­ver­sal de la militància. Tenim aquesta legi­ti­mi­tat. Ara hem fet una inte­gració, en volem fer més. Ara: si algú no vol sumar-s’hi, té la porta oberta.

Vostès no l’expul­sa­ran?
El senyor Car­re­tero ha de saber què vol ser quan sigui gran. No sóc jo qui li ha de resol­dre els dub­tes. Sóc el pre­si­dent d’ERC, però no el mes­sies d’ERC. No és a mi a qui deu res­pecte, sinó als mili­tants i les estruc­tu­res del par­tit. El secre­tari gene­ral li ha dit que el vol escol­tar. S’ha posat en evidència davant la militància. Ho ana­lit­za­rem. Els òrgans com­pe­tents del par­tit són els que han d’arbi­trar el tema. El pre­si­dent d’ERC té prou feina en aquests moments per estar pen­sant què ha de fer el senyor Car­re­tero.