“Carretero ha de saber què vol ser quan sigui gran”

Joan Puigcercós (Ripoll, 1966) conversa amb l’AVUI molt a prop del monestir de Ripoll, davant per davant de la casa on va créixer.

És el seu primer Sant Jordi com a candidat in pectore. Faci un missatge a la nació.
Demano que la gent tingui exigència perquè és el moment de desafiar l’Estat. A aquest país li toca desafiar el govern espanyol.

Què vol dir desafiar?
No només plantar-nos en el debat sobre el finançament, sinó també iniciar un nou període de bilateralitat. Crec que tenim el país prou madur i la gent està prou conscienciada com per fer-ho. Qui no vulgui arriscar que sàpiga que serà penalitzat per la ciutadania de Catalunya. ERC està disposada a abanderar aquest desafiament.

Però concreti una mica. En què consisteix desafiar?
A fer allò que Catalunya no ha fet mai. Estic satisfet perquè el president Pujol ens dóna la raó: prou veces i plantem-nos. Els qui estem arrossegant el govern de Catalunya som els d’ERC. Hem de desafiar en tots els sentits. Dit d’una altra manera: hem de matar el drac. El drac és aquí a la cantonada, té el foc i intenta que Catalunya vagi enrere. Ens hem d’armar de raó i dir que ja n’hi ha prou. I faig un clam al PSC, que ha de posar damunt la taula els seus 25 diputats, i a CiU, que també s’hi ha de posar al capdavant.

Dóna per fet que el govern espanyol no cedirà. No ha servit de res la visita del senyor Chaves?
Se l’ha rebut per una qüestió de cortesia, però tot això és foc d’encenalls. No hi haurà nova proposta de finançament. Ara toca responsabilitat i valentia. No acceptarem la generalització. Catalunya no és la Rioja. Vam fer un Estatut i ens volen regatejar. Per primera vegada des de la Transició, Catalunya no acceptarà la generalització. La bilateralitat no ens la donaran, ens la guanyarem. La interpretació de l’Estatut que fa el govern espanyol és generalista, ergo anem a superar l’Estatut de facto.

Aquest desafiament de què parla és imminent?
No m’agrada parlar de terminis, però si al maig es convoca el Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF), el conseller Castells s’hi ha de plantar i dir que no acceptem aquest model. L’amenaça i la pressió del govern espanyol requerirà dosis de valentia i patriotisme.
Posem que som en aquest escenari. I després què? Les altres comunitats autònomes diran que sí, acordaran un model i el portaran al Congrés de Diputats. El poden votar, però nosaltres no ens hem de sentir vinculats a aquest acord. Després el govern ha de posar una proposta damunt la taula. Aquesta proposta ja està feta, però l’ha de ratificar el Parlament de Catalunya i portar-la de nou a negociar bilateralment amb l’Estat. I aleshores hem de fer valdre aquesta proposta a Madrid. Forcem així la via de la bilateralitat.

Sembla convençut que aquest relat serà també el del PSC...
Això és cosa seva. Si el PSC vol defensar el govern de Catalunya no té cap altra remei. I si no, hauran de replantejar-se què fan al govern.

Per tant, quan es porti a votació al Congrés els 25 diputats del PSC hi han de votar en contra?
Oi tant!

I si hi voten a favor? Vol dir que no estan disposats a defensar el govern de Catalunya.
I si no estan disposats a defensar el govern de Catalunya? Doncs la meva pregunta llavors és: què fa el PSC al govern de Catalunya? Espero que no hi arribem i la meva voluntat és acabar la legislatura. Però si es dóna aquest escenari no tindria cap sentit continuar i els tres partits del govern s’haurien de plantejar acabar la legislatura.

Tornem enrere. Si creu que el president Montilla resistirà, quin sentit té plantejar una opa al PSC amb l’argument que és un partit sucursalista?
Però no tinguin cap dubte que si el PSC aguanta és perquè hi ha un partit al govern que es diu ERC. Si governés sol, CiU governés sola o governessin els dos junts, ja hi hauria l’acord de finançament i s’hauria aprovat al CPFF.

Amb aquesta opa hi torna a haver un posicionament molt clar d’ERC cap al centreesquerra. S’han acabat els cants de sirena cap a CiU que va engegar en una entrevista a l’AVUI l’Onze de Setembre?
El que CiU no pot pretendre és ser hegemonista del catalanisme. És un error perquè porta a una situació de fronts. Els fronts acaben portant a situacions de desgast nacional. No vull fronts per al meu país, tret que hi hagi causa. Quina és la necessitat d’articular un front catalanista? Hi ha d’haver causa. La causa és un avenç clar cap a espais de sobirania i construir estructures d’Estat. És possible que l’esquerra i el centredreta es posin d’acord, però els fronts només per a la consecució del poder no són bons. Demano causa i objectius.

Manté que el 2010 només pactarà amb formacions que es comprometin a defensar el concert econòmic?
És un exemple molt clar. A partir del pròxim cicle posaré damunt la taula condicions clares per facilitar acords i governs. Si hi ha d’haver front, és per una causa concreta i això vol dir condicionar l’acció a Catalunya i a Madrid.

Sempre diuen que van pactar amb el PSC per arrossegar-lo a posicions catalanistes i fer evident la tensió amb el govern espanyol. Creu que en aquest sentit s’està arribant al límit?
En poques setmanes ho veurem. Hem fet un gran pas d’apropar part de la base social del PSC a assumir elements de llengua i cultura que semblaven hegemònics només d’un bloc concret. També assumeixen les mancances del model autonòmic. Veurem quin és el límit i si el PSC baixa del tren o arriba fins al final del trajecte.

Això vol dir mantenir l’aposta estratègica uns quants anys més?
No tanco la porta a res, però les apostes estratègiques han de tenir resultats i els valorarem en les properes setmanes.

Amb qui se sent més còmode fent un cafè, amb Montilla o amb Mas?
En faig sovint amb Oriol Pujol.

Però contesti. Amb Mas o amb Montilla?
He descobert dues persones que desconeixia, tant en l’un com en l’altre. I m’han sorprès positivament.

Carod diu que se sent alliberat després de la seva renúncia a repetir com a cap de llista. Com se sent vostè?
Ple de responsabilitats. El país demana lideratge i la gent necessita que els parlem clar. Vénen temps en què s’hauran de prendre decisions difícils. Serà època de convulsions, de molt esforç i canvi de valors en profunditat cap a l’autoexigència.

Insisteixen que aquest relleu no comporta contrapartides, però Carod ha manifestat públicament que vol anar a la seva llista a les pròximes eleccions fent tàndem. Comparteix aquest desig?
No ens hem plantejat encara obrir aquest tema i ara no toca. Carod és el màxim representant d’ERC al govern i la seva feina s’ha d’encarar a la resolució de tot el marc legislatiu i a una negociació tan potent com és el finançament. Sempre he dit que ha tingut, té i tindrà un paper al capdavant d’ERC. Com ell diu, a primera línia.

Carod va dir que era l’home de govern i vostè el de partit. I vostè es va comprometre a no ser en cap govern si no és per presidir-lo.
S’està demostrant que el partit necessita lideratge polític i de moment és el que estic fent. L’experiència és positiva. Una direcció forta al partit en cas de governar és absolutament necessària.

No descarta tornar al govern si al partit hi ha una direcció forta...
Ja veurem quina sortida hi donem. Però crec que l’hem encertada i que el pes ha de ser al partit.

Defineix l’acte de Carod com de suma. A qui més sumarà?
Estic disposat a sumar totes les altres sensibilitats que hi hagi al partit, però també gent de fora. No es pot ser d’esquerres si no s’és independentista i molta gent arriba ja a aquesta conclusió.

A qui no sembla que sumarà és al senyor Carretero, el líder d’un dels sectors crítics, que proposa la creació d’un partit per al 2010 que proclami unilateralment la independència.
El dia que ERC tingui majoria al Parlament, aquell dia farem una proclamació unilateral. Reduir el discurs a això és... La gent ens vol sentir parlant de territori, d’economia, de normalització lingüística... Vull sumar amb qui convingui amb unes sigles clares: ERC.

Va reaccionar obrint les portes d’ERC a Carretero...
Hi ha hagut un congrés, un debat i uns resultats per sufragi universal de la militància. Tenim aquesta legitimitat. Ara hem fet una integració, en volem fer més. Ara: si algú no vol sumar-s’hi, té la porta oberta.

Vostès no l’expulsaran?
El senyor Carretero ha de saber què vol ser quan sigui gran. No sóc jo qui li ha de resoldre els dubtes. Sóc el president d’ERC, però no el messies d’ERC. No és a mi a qui deu respecte, sinó als militants i les estructures del partit. El secretari general li ha dit que el vol escoltar. S’ha posat en evidència davant la militància. Ho analitzarem. Els òrgans competents del partit són els que han d’arbitrar el tema. El president d’ERC té prou feina en aquests moments per estar pensant què ha de fer el senyor Carretero.