"L'esquerra vol privilegis, la dreta és revolucionària"

Els que l'hem vist en tertúlies a la tele ja sabem que Juan Car­los Girauta no té pèls a la llen­gua. Sap posar el dit a la llaga. En aquesta entre­vista ho demos­tra.

Per què no a l'esquerra?
Perquè després de la cai­guda del Mur de Berlín, el 1989, està per­duda: el seu dis­curs ja no és polític, sinó una mera apel·lació a sen­ti­ments.

"Només hi ha una cosa més penosa que no ser comu­nista als 20 anys: con­ti­nuar sent-ho als 40". Comenti'm la frase.
És una frase difícil de refu­tar. Perquè jo he estat comu­nista de jove. I el que ens diu és que tot és qüestió d'experiència: quan et fas gran, veus que el comu­nisme no fun­ci­ona.

Quan va dei­xar de ser d'esquer­res?
Amb 15 anys, em vaig fer mao­ista, per raons estètiques: era un com­promís que no impli­cava cap acció con­creta. A la uni­ver­si­tat, amb Jordi Solé Tura, vaig entrar al PSC. Després ho vaig dei­xar, per la cor­rupció. Em vaig replan­te­jar mol­tes coses, vaig lle­gir autors com Czes­law Milosz, Sol­je­nit­sin i Milan Kun­dera i els libe­rals Pop­per i Hayek. A par­tir d'aquí vaig dei­xar de ser d'esquer­res, ja no per raons estètiques, sinó morals.

Què vol dir, avui, ser d'esquer­res?
És una cosa pura­ment decla­ra­tiva. Una per­sona és d'esquer­res dient-ho, i punt. I ho declara molta gent que no té la més remota idea del que vol dir quant a pen­sa­ment. El que està dient és que s'iden­ti­fica emo­ci­o­nal­ment amb cer­tes coses, o que en rebutja unes altres.

Qui­nes coses?
Per exem­ple, és molt gra­ti­fi­cant per als pro­gres pen­sar que ells són moral­ment supe­ri­ors. Creure que es pre­o­cu­pen dels pobres, o de les desi­gual­tats del món, etcètera. Les manis de la guerra de l'Iraq eren per­fec­tes: era una postura estètica, de supe­ri­o­ri­tat moral i d'anti­a­me­ri­ca­nisme, però sense cap res­pon­sa­bi­li­tat ni cap preu. I després hi ha les peti­tes cau­ses: l'anti­ta­ba­quisme, els drets dels homo­se­xu­als, els drets dels trans­se­xu­als, l'eco­lo­gisme, el canvi climàtic...

¿Acaba sent un mos­trari de la cul­tura del no?
Sí. De nos estètics. I cal afe­gir-hi el no més perillós de l'esquerra, que és el no a la glo­ba­lit­zació. Això té una con­seqüència ter­ri­ble: la con­ti­nu­ació de la pobresa al Ter­cer Món. Les sub­ven­ci­ons a l'agri­cul­tura de la UE i els Estats Units, que són uns mil mili­ons de dòlars dia­ris, és el que impe­deix que es desen­vo­lu­pin les eco­no­mies del Ter­cer Món.

Què hi ha dar­rere d'aquesta opo­sició?
L'esquerra diu: "Perquè un en tin­gui més, l'altre n'ha de tenir menys". Això és una bar­ba­ri­tat, en ter­mes econòmics. És con­ce­bre la riquesa com una cosa donada, com un pastís que cal repar­tir. I la història demos­tra que la riquesa creix. Per com­ba­tre la pobresa, el que cal fer és crear més riquesa: per­me­tre que els pobres entrin dins del cir­cuit econòmic mun­dial. Tot allò que vagi en la línia de tan­car mer­cats va en con­tra dels pobres.

¿També hi ha des­con­fiança res­pecte a la lliure empresa?
L'esquerra pateix una con­tra­dicció. No li agrada l'empre­ne­dor (el que assu­meix ris­cos, crea llocs de tre­ball...), però el neces­sita per man­te­nir l'apa­rell admi­nis­tra­tiu, via impos­tos. És increïble la manera en què els pro­gres estan con­dem­nant cons­tant­ment, des del punt de vista ètic, els que la gene­ren.

Per què, sovint, la gent més d'esquerra són els fun­ci­o­na­ris?
És un tema interes­sant. Però és una relació sin­cera. Jo no l'ata­ca­ria. És sin­cera, perquè aquell que té vocació de fun­ci­o­nari, el que no es pot dir és que tin­gui vocació d'empre­ne­dor, que li agradi el risc.

¿Però els fun­ci­o­na­ris poden ser èmuls del Che Gue­vara?
No. Però avui ja no diem revo­lu­ci­o­nari com a sinònim de l'esquerra i con­ser­va­dor com a sinònim de la dreta. L'esquerra cata­lana es dis­tin­geix per la seva sub­missió davant del poder. Adora el poder. I, per tant, la seva manera per­fecta d'exis­tir és exis­tir dins del poder. Avui, la per­sona de dreta és la que creu en ella mateixa i creu en les pos­si­bi­li­tats de córrer ris­cos. La gent d'esquerra és la con­ser­va­dora, i la de dreta és la més revo­lu­cionària. L'esquerra vol con­ser­var pri­vi­le­gis.

Hi ha un altre cas: el dels mes­tres.
Les vagues de mes­tres són les de l'immo­bi­lisme, perquè volen que a l'escola no canviï res. Pen­sar que les coses estan garan­ti­des i fixa­des per sem­pre és una defor­mació de la con­dició humana que pro­du­eix la cul­tura d'esquerra. És el que va pro­vo­car que els joves fran­ce­sos sor­tis­sin al car­rer a exi­gir vio­len­ta­ment con­trac­tes inde­fi­nits des del pri­mer lloc de tre­ball. Això és ridícul.

Fa poc Jaume Rou­res, de Medi­a­Pro, es defi­nia com a trotskista.
(Riu) És un exem­ple per­fecte del que vull dir. Un pot ser mul­ti­mi­li­o­nari i decla­rar-se comu­nista. En el fons, tot acaba sent abso­lu­ta­ment estètic. No hi ha la mínima relació entre com es declara la gent d'esquer­res i la rea­li­tat.