Ibarretxe no s'arronsa

Abo­nat a les con­dem­nes de mort i amb un des­ter­ra­ment a Còrsega a l'esquena, no és estrany que el filòsof i polític Luci Anneu Sèneca parlés en més d'una ocasió sobre les cir­cumstàncies des­fa­vo­ra­bles. "En l'adver­si­tat convé mol­tes vega­des aga­far un camí atre­vit", va dei­xar escrit. Sèneca el Jove va voler gover­nar i ho va acon­se­guir: va gover­nar de facto a Roma.

Un xic a l'oest i uns quants segles més tard, Juan José Ibar­retxe no vol dei­xar anar les reg­nes d'Euskadi, mal­grat que les enques­tes apun­ten a un empat tècnic del PSE i el PNB, amb la pos­si­bi­li­tat dels soci­a­lis­tes de fer majo­ria abso­luta amb el PP. La cita elec­to­ral és l'1 de març i abans, igual que el filòsof, el lehen­dakari pot ser con­dem­nat; no a mort, sinó a gai­rebé tres anys de presó per haver-se reu­nit amb Bata­suna. No és el pri­mer cop que les cir­cumstàncies li són adver­ses a Ibar­retxe. Tam­poc és la pri­mera ocasió en la qual el pre­si­dent basc home­natja Sèneca esco­llint el camí atre­vit. 
Ibar­retxe és ele­git can­di­dat per pri­mera vegada el gener del 1998. Ni tres mesos després, es trenca el Pacte d'Aju­ria Enea, que unia els par­tits bas­cos enfront d'ETA. La coa­lició de govern entre pena­bis­tes i soci­a­lis­tes entra en crisi, i el PSE surt del govern després de deu anys de col·labo­ració. Tot i els ines­pe­rats esculls, el 28 d'octu­bre del 1998 Ibar­retxe gua­nya les seves pri­me­res elec­ci­ons. Des d'un inici té clares les seves noves ali­an­ces polítiques: els par­tits naci­o­na­lis­tes i inde­pen­den­tis­tes amb els quals el PNB ha sig­nat el Pacte de Lizarra, que ha permès que ETA declarés una treva.

El 3 de desem­bre del 1999 ETA reprèn la lluita armada. El PP i el PSE no dei­xen de llançar ultimàtums al PNB perquè enterri Lizarra, rela­ci­o­nen sense embuts el naci­o­na­lisme basc amb el ter­ro­risme i exi­gei­xen al lehen­dakari que con­vo­qui elec­ci­ons. Però el de Lau­dio no s'arruga, supera dues moci­ons de cen­sura, del PP i el PSE, i, en clara mino­ria al Par­la­ment, anun­cia elec­ci­ons anti­ci­pa­des per al 13 de maig del 2001.

Per pri­mer cop el PNB es veu amb seri­o­ses difi­cul­tats per reva­li­dar la seva majo­ria. El popu­lar Mayor Oreja i el soci­a­lista Redondo Ter­re­ros van de la mà, i la suma dels dos amenaça majo­ria abso­luta. Però Ibar­retxe recu­pera la uni­tat naci­o­na­lista tren­cada el 1986 i arrasa als comi­cis. Atre­vit. S'ha enca­rat amb els espa­nyo­lis­tes i ha gua­nyat. Enco­rat­jat pels resul­tats, pre­senta una nova pro­posta d'Esta­tut que pre­veu la lliure asso­ci­ació d'Euskadi amb l'Estat. El PP i el PSOE enter­ren la pro­posta al Congrés.

Ibar­retxe res­pon anti­ci­pant les elec­ci­ons al 17 d'abril del 2005. Un mínim avançament que es tra­du­eix en una nova victòria de la coa­lició PNB-EA. Ibar­retxe gua­nya, però perd qua­tre escons i queda més debi­li­tat. Lluny d'optar per una ter­cera legis­la­tura més tran­quil·la, el lehen­dakari impulsa un nou pla sobi­ra­nista que inclou dos referèndums. El Par­la­ment de Vitòria aprova la ini­ci­a­tiva, però a instàncies del govern espa­nyol el TC la pro­hi­beix.

Els esculls es mul­ti­pli­quen. Gran part de l'exe­cu­tiva del PNB aposta per un can­di­dat més mode­rat, però Ibar­retxe, recol­zat pel sec­tor més sobi­ra­nista, optarà a la ree­lecció. Les enques­tes li són adver­ses i per com­ba­tre-les ha optat per rec­ti­fi­car i ha recla­mat que se'l jutgi "fins al final" per demos­trar la seva innocència. Ibar­retxe és la víctima dels jut­ges i de l'Estat i això dóna vots. El lehen­dakari ha fet història, per quarta vegada és el cap de llista del PNB. Ardanza ho va ser en tres oca­si­ons i Garaiko­et­xea en dues, però Ibar­retxe en vol més. Porta una dècada al cap­da­vant del govern i si gua­nya es con­ver­tirà en el lehen­dakari més lon­geu de la democràcia. Des de la cai­guda del fran­quisme la res­pon­sa­bi­li­tat de gover­nar sem­pre ha recai­gut en el PNB. Les elec­ci­ons deci­di­ran si la tra­dició con­ti­nua o si Ibar­retxe ha de ple­gar. Seria, això sí, un final de car­rera política molt menys traumàtic que el de Sèneca.