“Si es reinterpreta l’Estatut hi haurà una crisi d’Estat greu”

El president del Parlament, el republicà Ernest Benach, fa una crida a la unitat dels partits per donar una resposta de país a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut.

¿Assistirà a la manifestació que promou Òmnium Cultural contra la sentència del TC?
Sóc soci d’Òmnium des de fa 27 anys i no deixa de ser un motiu d’orgull que lideri aquesta reacció. Em sembla molt bé perquè fa uns mesos vaig dir que qualsevol resposta a una hipotètica sentència negativa del TC havia de sortir de les institucions i dels partits, però també del poble. La ciutadania ha d’exercir aquesta capacitat d’influència i tant de bo s’hi sumi molta gent.

Hi assistirà?
Que el president del Parlament hi assisteixi o no és una qüestió que ja es veurà. Com a ciutadà tinc totes les simpaties cap al que planteja Òmnium, però com a president ho decidiré en el moment adequat. En casos d’extrema gravetat com el que es planteja ara, les institucions sempre han respost. Si la sentència avança en una direcció negativa, tot el que s’ha dit fins ara té sentit encara que sigui contradictori. Hauríem de ser capaços de buscar els elements que ens uneixen i no els que ens divideixen i actuar en conseqüència.

En quins supòsits estaria justificada la seva presència?
No es tracta d’entrar en els supòsits. La resposta a la sentència passa per molts paràmetres i la manifestació no ha de ser l’única resposta. S’han de donar moltes respostes des de l’àmbit institucional i polític. Quedar-nos només amb la manifestació o amb qui hi anirà és fer-ne una lectura parcial. Hi ha grans qüestions de fons que hem d’analitzar.

Com ara quines?
El poble de Catalunya ha parlat en referèndum i que el TC pugui plantejar una reinterpretació de l’Estatut crea un gravíssim conflicte. Un conflicte que pot acabar amb una crisi d’Estat molt important. No veure això i no entendre les conseqüències que se’n poden desprendre és dramàtic per a Catalunya però sobretot per a Espanya. No n’hi ha prou amb una manifestació, que també es molt important, però si els partits no som capaços de trobar un escenari de treball comú no servirà de res.

¿La resposta ha de sortir del Parlament o dels partits?
L’Estatut és la nostra Constitució i ens pot agradar més o menys –jo no la vaig votar–, però en el moment en què és una llei democràticament aprovada i ratificada en referèndum pel poble de Catalunya, l’haig de defensar fins al final. L’Estatut no és una llei orgànica més i quan la principal llei del país és atacada, és lògic que la principal autoritat del país respongui. El president de la Generalitat ha de liderar la defensa de l’Estatut, només faltaria! Quin país tindríem si no fos així? L’Estatut surt del Parlament i aquest ha de tenir un paper clau en la seva defensa. El Parlament és on és més fàcil construir la unitat. El protagonisme no ha de ser del president del Parlament, sinó dels grups parlamentaris. Tothom en funció de la seva responsabilitat ha d’assumir els compromisos que implica el seu càrrec.

¿S’han de defensar per tant les dues vies?
Qui contraposa el paper del president de la Generalitat amb el del Parlament s’equivoca. Aquest no és el debat. No m’imagino que la primera autoritat del país no es posi al davant en la defensa de la primera llei del país, però tampoc m’imagino que no ho faci el Parlament. Hem de deixar d’utilitzar l’Estatut i la manifestació per anar uns catalans contra uns altres o uns catalanistes contra uns altres perquè donem vida a l’adversari.

¿No li sembla un embrió d’unitat que a la capçalera de la manifestació hi hagi quatre expresidents de quatre partits diferents?
És un embrió d’unitat, però són expresidents i tenen una funció moral. El dia a dia polític el fan els partits i cap d’ells té un paper rellevant en els seus partits, que són els que utilitzen la marxa per anar contra els altres partits. Aquest és l’error. Em sembla perfecte que l’encapçalin i reclamo als partits que siguin coherents i no la facin servir pensant en rèdits electorals. El país és molt més important i una precampanya d’un any no l’aguantarem i més amb l’Estatut sobre la taula.

¿Entén la perplexitat de la gent davant el fet que els partits no hagin consensuat un posicionament comú?
No sabem de què han parlat els partits. Les vacances a vegades generen confusió. Quan toqui, caldrà reaccionar i tothom farà els deures. No vull entrar en una dinàmica negativa. Només serem forts si vencem les divisions. El ciutadà està perplex, però per moltes coses.

Pot sorprendre que el govern no hagi establert un pla B en cas de retallada de l’Estatut. 
Qui ho diu això? És clar que el govern n’ha parlat, és clar que ha estudiat tots els escenaris possibles i és clar que no es quedarà de braços plegats. Però els plans B no s’expliquen, i hi pot haver diferents plans en funció de com sigui aquesta sentència que encara no coneixem.

El públic està començant a xiular. 
Això és relatiu, no sé quanta gent hi ha a l’estadi.

La tàctica no s’hauria d’haver acordat?
En tot cas no em preocupa si la tàctica ja s’ha decidit. Hem de ser capaços de tenir una estratègia de país amb els matisos que es vulguin però donant una resposta unitària.

El pacte no és tan fàcil quan no tots els partits defensen que per sobre del poble català no hi pot haver ningú. 
Això ho pensa qualsevol demòcrata.

Hi ha dirigents del PSC que han afirmat que al TC no se li pot discutir la sentència.
L’ordenament jurídic d’aquest país diu això, el que passa és que és un error gravíssim. Si la sentència del TC s’hagués fet abans del referèndum, el poble de Catalunya hauria pogut parlar en condicions. Quan el poble parla sense conèixer la sentència, s’està fent trampa. Fa anys que dic que si es retalla l’Estatut hi haurà una crisi d’Estat molt important perquè es trencarà la norma fonamental del pacte entre Catalunya i Espanya i això tindrà conseqüències. No sé quines. El millor que pot passar és que la sentència no toqui l’Estatut perquè això permetrà continuar amb tranquil·litat, encara que alguns tinguem un altre horitzó. L’estatus que com a mínim s’ha aconseguit ara i amb el nou sistema de finançament ens ha de poder donar una certa estabilitat, que al país li convé. A la població la preocupa més l’atur que la manifestació.

El mateix es pot dir als membres del TC.
Òbviament, però no perdem la perspectiva de realitat del país. El tema és transcendent, té molts matisos i dins del mateix govern no s’acaba de veure igual. Tots els partits tenen les seves contradiccions, però no en vull saber res més, de les contradiccions, el que vull és que el país tingui clar que per resoldre els problemes que he dit abans hem d’anar en la mateixa direcció. A un any vista de les eleccions sé que és difícil, però s’ha d’apel·lar a la responsabilitat. Si en aquests moments crítics no som capaços de donar respostes clares potser és que no estem a l’altura del que la societat ens demana.

De les seves paraules se’n desprèn que descartaria una manifestació preventiva com proposa Carod.
No vull entrar en aquesta discussió, no m’interessa. No vull entrar en contradicció amb ningú ni vull estar a favor de ningú. No podem estar de manera permanent fixant-nos en si algú ha contradit a un altre i aquest altre l’ha desautoritzat. M’és igual, el país està per damunt de tot això i no té cap importància el debat creuat. Anem al fons de la qüestió, que no és cap altre que un tribunal deslegitimitat ens pot tocar l’Estatut. Imaginem-nos que un tribunal europeu decideix tocar una coma de la Constitució espanyola. Quina reacció tindria el govern espanyol? Zapatero i Rajoy es posarien d’acord en dos minuts. Això és el que reclamo.

Però és que tothom hi diu la seva. 
Deixem-nos de tàctiques de curta volada. No vull entrar en contradiccions ni amb Carod ni amb Puigcercós perquè són del meu partit, però tampoc amb Montilla ni amb el cap de l’oposició. El país ens ho acabarà agraint.

¿És “irresponsable”, com diu el president Montilla, fer el debat previ sobre la sentència?
És cert que de moment no hi ha sentència i pressuposar que serà negativa és fer volar coloms i en política sempre es parla de fets no d’hipòtesis. Hauríem de ser prudents abans de saber cap on van els trets. Això no treu que prèviament no puguem estar treballant en diverses hipòtesis sobre el que pot passar perquè quan passi actuem en conseqüència. Que no es toca ni una coma, feliços i contents; que es toca, actuem amb tot el que això implica. Les respostes no han d’anar només en una direcció, són múltiples i n’hi ha moltes a donar. Alguns partits han insinuat coses per separat i ara algú ha de ser capaç de posar-les en un mateix paquet.

Tot plegat amb la Diada pel mig. 
És evident que per l’11 de Setembre serà un tema que estarà present i acapararà tot el protagonisme perquè tots els partits en parlaran. També durant el debat de política general, que es farà a finals de setembre. Estem en unes circumstàncies temporals que ajuden a promoure aquest debat. Tenim una oportunitat de tornar-nos a situar en l’escenari del 30 de setembre del 2005, quan la ciutadania no estava tan perplexa, sinó que estava més aviat il·lusionada. La resposta a un tribunal no il·lusiona, però sí que hi hagi un punt d’orgull de país que s’ha posat en qüestió.

¿Creu que el catalanisme polític està en risc de patir una derrota estratègica indissimulable?
La manifestació és una resposta interna i externa. Al final hi haurà una contradicció important entre les institucions catalanes i les de l’Estat i veurem fins on arriba aquesta contradicció. La batalla del TC no s’acaba en la sentència, qui es pensi això s’equivoca radicalment.

Seria una derrota política innegable.
Al contrari, una derrota és quan jugues i perds i aquí no et deixen jugar.

Tornant al símil futbolístic, el TC és l’àrbitre i el tenen comprat.
La batalla serà molt més llarga i només es guanyarà si coordinem bé la manifestació i la resposta jurídica del govern i del Parlament. També si des d’altres àmbits, com ara el món acadèmic, es juga un paper important a l’hora de contradir qui faci falta amb arguments jurídics. Davant d’una sentència injusta, el país haurà de donar la cara. Si no som capaços de fer-ho, serà la derrota. La derrota no ens la infligirà l’adversari, sinó nosaltres mateixos. La derrota la tindrem si no som capaços de donar una resposta de país. I encara hi som a temps.