Política
SOS municipal
Els ajuntaments es queixen que han d'assumir serveis que no els pertoquen sense rebre prou aportacions oficials
Passat el viacrucis de la negociació del nou finançament de la Generalitat i, per extensió, de la resta de comunitats autònomes –a l’espera que al setembre s’engegui el partit de tornada amb la negociació de la llei orgànica en qüestió i de la llei de cessió de tributs–, la propera batalla per al repartiment del pastís dels recursos públics està servida.
Ara són els ens locals, principalment els ajuntaments, els qui exigeixen que es millorin les seves arques, tenint en compte que, segons dades de la Diputació de Barcelona –311 municipis de la demarcació, però extensibles al conjunt de Catalunya (946 ajuntaments) i d’Espanya (9.000)– corresponents als últims quatre anys, entre un 27% i un 30% de la despesa que estan assumint els consistoris correspon a despesa no obligatòria. És a dir, a competències que els ajuntaments exerceixen per la pressió dels ciutadans, però per la qual no reben finançament.
Es tracta de qüestions relacionades sobretot amb l’acollida de la immigració, seguretat i cultura. Davant la crisi i les grans demandes derivades, així com la caiguda de la recaptació municipal –sobretot per la crisi de la construcció– i de les transferències de l’Estat, el món local reclama una injecció econòmica urgent i posar fil a l’agulla al nou model a mitjà termini.
La previsió de la caiguda d’ingressos de transferències de l’Estat el 2010 pot ser d’un 30%. Un percentatge que en funció dels ajuntaments es tradueix en un tant per cent més baix de pèrdua d’ingressos. Però que en el cas de les diputacions –el 80% dels seus ingressos provenen de l’Estat– els poden fer perdre entre el 15% i el 20% dels ingressos el 2010 respecte al 2009. Als ajuntaments, el pes de les transferències de l’Estat en el seu pressupost és d’entre el 20% i el 25%. Per tant, l’impacte és més baix.
Però quin ha de ser el nou model de finançament dels governs locals? Com en el cas del de la Generalitat, ara hi ha un full de ruta a complir: l’Estatut. El principi rector ha de ser el de la suficiència de recursos, l’equitat, l’autonomia i la responsabilitat fiscal. La novetat és que la Generalitat reclama que les transferències de l’Estat al món local faci parada a la seva caixa.
L’Estatut preveu una llei de finances locals de Catalunya –que s’ha d’aprovar per tres cinquenes parts dels ajuntaments– que, respectant la legislació de l’Estat, ha de servir per distribuir la participació en els impostos i en les subvencions incondicionades de l’Estat. Els diners passarien, per tant, pel sedàs de la Generalitat.
En el cas de les subvencions incondicionades, el Parlament ha de poder incidir en la seva distribució atenent als drets històrics reconeguts a l’article 5 de l’Estatut. Es tracta d’evitar que per la via de les subvencions l’Estat lamini competències exclusives de la Generalitat en matèries sensibles com educació, llengua i cultura.
L’Estatut també ha de permetre evitar casos com el de la supressió de l’IAE, que va afectar les arques locals quan el govern de José María Aznar va decidir eliminar l’impost, que cobraven els ajuntaments, per a la majoria d’empreses.
Ara la Generalitat, a més d’establir un fons de cooperació local, “pot establir” programes de col·laboració financera específica per a matèries concretes, i “es garanteix als governs locals els recursos suficients per afrontar la prestació” de serveis la titularitat o gestió dels quals se’ls traspassi o delegui.
És a dir, que tota nova atribució de competències ha d’anar acompanyada dels recursos necessaris. Per desplegar totes aquestes facultats, s’haurà de tenir en compte la veu del Consell de Governs Locals, l’avantprojecte de creació del qual ha aprovat el govern aquesta setmana de la mà del conseller Jordi Ausàs.
El capítol de les finances dels governs locals, per cert, està inclòs al títol sisè de l’Estatut, aquell que havia d’estar acordat el 9 d’agost del 2008. Tal dia, concretament diumenge, farà un any. n
Ara són els ens locals, principalment els ajuntaments, els qui exigeixen que es millorin les seves arques, tenint en compte que, segons dades de la Diputació de Barcelona –311 municipis de la demarcació, però extensibles al conjunt de Catalunya (946 ajuntaments) i d’Espanya (9.000)– corresponents als últims quatre anys, entre un 27% i un 30% de la despesa que estan assumint els consistoris correspon a despesa no obligatòria. És a dir, a competències que els ajuntaments exerceixen per la pressió dels ciutadans, però per la qual no reben finançament.
Es tracta de qüestions relacionades sobretot amb l’acollida de la immigració, seguretat i cultura. Davant la crisi i les grans demandes derivades, així com la caiguda de la recaptació municipal –sobretot per la crisi de la construcció– i de les transferències de l’Estat, el món local reclama una injecció econòmica urgent i posar fil a l’agulla al nou model a mitjà termini.
La previsió de la caiguda d’ingressos de transferències de l’Estat el 2010 pot ser d’un 30%. Un percentatge que en funció dels ajuntaments es tradueix en un tant per cent més baix de pèrdua d’ingressos. Però que en el cas de les diputacions –el 80% dels seus ingressos provenen de l’Estat– els poden fer perdre entre el 15% i el 20% dels ingressos el 2010 respecte al 2009. Als ajuntaments, el pes de les transferències de l’Estat en el seu pressupost és d’entre el 20% i el 25%. Per tant, l’impacte és més baix.
Però quin ha de ser el nou model de finançament dels governs locals? Com en el cas del de la Generalitat, ara hi ha un full de ruta a complir: l’Estatut. El principi rector ha de ser el de la suficiència de recursos, l’equitat, l’autonomia i la responsabilitat fiscal. La novetat és que la Generalitat reclama que les transferències de l’Estat al món local faci parada a la seva caixa.
L’Estatut preveu una llei de finances locals de Catalunya –que s’ha d’aprovar per tres cinquenes parts dels ajuntaments– que, respectant la legislació de l’Estat, ha de servir per distribuir la participació en els impostos i en les subvencions incondicionades de l’Estat. Els diners passarien, per tant, pel sedàs de la Generalitat.
En el cas de les subvencions incondicionades, el Parlament ha de poder incidir en la seva distribució atenent als drets històrics reconeguts a l’article 5 de l’Estatut. Es tracta d’evitar que per la via de les subvencions l’Estat lamini competències exclusives de la Generalitat en matèries sensibles com educació, llengua i cultura.
L’Estatut també ha de permetre evitar casos com el de la supressió de l’IAE, que va afectar les arques locals quan el govern de José María Aznar va decidir eliminar l’impost, que cobraven els ajuntaments, per a la majoria d’empreses.
Ara la Generalitat, a més d’establir un fons de cooperació local, “pot establir” programes de col·laboració financera específica per a matèries concretes, i “es garanteix als governs locals els recursos suficients per afrontar la prestació” de serveis la titularitat o gestió dels quals se’ls traspassi o delegui.
És a dir, que tota nova atribució de competències ha d’anar acompanyada dels recursos necessaris. Per desplegar totes aquestes facultats, s’haurà de tenir en compte la veu del Consell de Governs Locals, l’avantprojecte de creació del qual ha aprovat el govern aquesta setmana de la mà del conseller Jordi Ausàs.
El capítol de les finances dels governs locals, per cert, està inclòs al títol sisè de l’Estatut, aquell que havia d’estar acordat el 9 d’agost del 2008. Tal dia, concretament diumenge, farà un any. n
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.