“Per poc que toquin l’Estatut, ho trobarem excessiu”

En plena polèmica judicial i política per la sentència pendent del Tribunal Constitucional (TC) sobre l’Estatut, la consellera de Justícia, Montserrat Tura, defensa començar a plantejar “amb serenitat” la reforma de la Constitució espanyola.

Des de molts àmbits es qüestiona que el TC pugui dictaminar sobre una llei aprovada en referèndum. Ho veu lícit?
Quan es va iniciar la reforma de l’Estatut se sabia que l’ordenament jurídic actual, al qual tots ens hem d’adaptar, preveia que si es presentava un recurs al TC, l’analitzaria com a llei orgànica i es posicionaria. Això va passar perquè el PP i el Defensor del Poble van presentar recursos. El TC té capacitat per posicionar-se perquè la Constitució tal com va quedar li dóna aquesta potestat. No està de més recordar que en el debat d’elaboració de la Constitució va haver-hi un ponent, Jordi Solé Tura, amb qui tinc vincles de parentiu i sentimentals, que va plantejar la possibilitat que les reformes de la Constitució i de l’Estatut –allò que marcava el concepte de llibertat, l’organització de l’Estat i la distribució de responsabilitats governamentals– no se sotmetessin a dictamen del TC, perquè això només podia decidir-ho el sufragi universal. Malauradament, la seva tesi no va tenir suport en aquell moment.

La lògica democràtica faria pensar que la modificació d’una llei referendada s’hauria de tornar a dur a consulta, no?
Tots ens avancem al que pot passar, però hem d’esperar a veure què diu la sentència. Si els Parlaments català i espanyol han de tornar a fer el procés, caldrà pensar si s’ha de ratificar o no. Això, però, seria avançar-nos a una suposada modificació molt substancial de l’Estatut. Més que avançar-nos a un resultat negatiu, hauríem de concentrar esforços a recuperar l’esperit del que deia Jordi Solé Tura, en el sentit que el que ha decidit el poble, s’ha reflexionat als parlaments i ha estat fruit d’un pacte polític en un Estat compost i complex com Espanya ha de tenir valor a l’hora de ser considerat marc d’actuació política.

¿Confia que la sentència no acabi sent substancialment adversa?
En què ens basem per dir una cosa o l’altra? En unes filtracions que hi ha hagut en sentits contraris? Més que opinar sobre possibles filtracions, ens pertoca esperar. Per poc que ens toquin l’Estatut, els catalans ho trobarem excessiu. Això el TC ho sap i la seva presidenta ha dit que no estan per escoltar raonaments polítics sinó per fer la seva funció. En això té raó, tot i que no ens agradi.

El TC és considerat un òrgan desacreditat per la designació partidista dels seus membres. Ho corrobora?
Si l’elecció no es fa per sufragi universal directe –com és el cas–, només es pot fer per sufragi indirecte, a través de les cambres. En les primeres etapes, el TC inspirava molt respecte i va ajudar a aplicar la Constitució i a recuperar les llibertats, amb un paper molt important. Quan els dos grans partits de l’Estat han tingut moltes dificultats per fer pactes d’Estat i s’ha trencat la tendència al consens, també s’ha trencat per designar persones per a òrgans diversos, com el TC. Sembla que no som davant de grans magistrats de solvència reconeguda per tothom sinó de persones designades per partits. A cops les seves intencions han estat massa clares en funció del partit que els ha proposat. I pel bé i el prestigi del TC –no sols de l’Estatut–, la sentència hauria de demostrar que no és així.

¿Es pot fer res per tornar el prestigi al TC?
La Constitució ens ha donat 30 anys de democràcia, el període més llarg viscut mai, tot i que no exempt de problemes. Ens ha donat la llibertat i ens ha permès canviar l’Estatut per la via que es fa en democràcies consolidades, en ponència parlamentària. Tard o d’hora, però, la Constitució s’haurà de revisar, i també els mecanismes de relació de les comunitats autònomes amb el govern central d’un Estat que alguns voldríem federal. La reforma hauria de reforçar estructures clau en un Estat de dret, que s’han vist qüestionades o han perdut prestigi pels seus mecanismes d’elecció. Parlo d’una reforma de la Constitució feta amb calma, serenitat i consensos, que no és el clima actual.

Com veu la proposta de manifestació per la sentència del TC llançada per l’expresident Maragall. Hi anirà?
He anat a moltíssimes manifestacions però abans d’anar-hi haig de saber per què. Alguns diuen que és per a quan surti la sentència, si és molt desfavorable, i d’altres abans, per condicionar el TC. Hem de fer servir tots els mecanismes de l’Estat de dret per fer sentir la nostra opinió, però cal demanar al TC que la faci pública quan la tingui enllestida i analitzar-la. El president de la Generalitat ja ha dit que convocarà tots els líders polítics i socials per veure quina resposta s’hi dóna. És així com cal respondre. No tinc inconvenient que si hi ha persones que creuen que s’han de manifestar per defensar el text de l’Estatut ho facin, però que no ho facin per intentar pressionar un tribunal. No es pot plantejar una manifestació per pressionar un tribunal.

És el que ha suggerit el vicepresident de la Generalitat. Ho troba inoportú?
El vicepresident Carod haurà de participar dels debats del govern en la proposta del president de convocar als representats polítics i socials per veure com s’actua. Però els seus comentaris al voltant d’altres participacions, o les fa com a dirigent d’un partit o a títol personal, però no com a membre del govern.