D’informes i 3%

En l’actual govern Mon­ti­lla-Carod-Saura ha sor­tit a la llum un cas que sens dubte ha tin­gut vari­ants prèvies i les tindrà en el futur: són aquests infor­mes encar­re­gats per qui governa a per­so­nes amb qui podem intuir que tenen bona relació, elu­dint el pro­ce­di­ment de con­trol gràcies a l’engi­nyosa (?) tècnica d’adju­di­car-los per un preu d’un euro menys de l’import a par­tir del qual hau­rien de sor­tir a con­curs públic... La cosa es com­plica quan alguns dels supo­sats emis­sors dels infor­mes neguen haver-los fet i afir­men en canvi haver rea­lit­zat ser­veis. Fins ales­ho­res hi podia haver ine­ficiència, fins i tot afa­vo­ri­ment irres­pon­sa­ble d’amics on havien d’haver-se con­trac­tat pro­fes­si­o­nals; a par­tir d’aquest moment començava el frau i en aquest tràmit ens acostàvem peri­llo­sa­ment a la síndrome del tres per cent. Ales­ho­res va ser quan molts van començar a emmu­dir. Ningú no volia fer tant mal que el bume­rang li col­pegés la cara, i això va ser el que va suc­ceir després que l’ales­ho­res pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya, Pas­qual Mara­gall, que no sem­blava recor­dar en els albors de la seva malal­tia els per­cen­tat­ges cobrats/pagats en els Jocs Olímpics de Bar­ce­lona i en el Fòrum Uni­ver­sal de les Cul­tu­res, etzibés a un sorprès Artur Mas aque­lla frase (“El seu pro­blema és el 3 per cent”)...

No estem ja en els temps de Filesa, ni tam­poc en els temps que els pro­ce­di­ments d’adju­di­cació exhi­bien les seves parts puden­des i el gover­nant que­dava a l’albir que un ciu­tadà no agra­ciat per l’adju­di­cació ho denunciés per arbi­tra­ri­e­tat davant els jut­ges, encara que obser­vant el curs dels esde­ve­ni­ments al vol­tant de Cha­ves o Bárce­nas a vega­des ho sem­bli. El cas Cor­rea té múlti­ples clo­na­ci­ons en el pas­sat i intu­eixo que en el pre­sent... Però jo crec que no, que hem evo­lu­ci­o­nat en això una bar­ba­ri­tat, en gene­ral, ara es fa a poc a poc, sense que es noti. Els grans pelo­ta­zos s’han de fer amb aire indig­nat i un gran des­ver­go­nyi­ment. Quan el PSC es des­lliura de pagar mil mili­ons d’un deute que tenia amb La Caixa, es pre­senta en públic dient amb sor­pre­nent però eficaç segu­re­tat que no tenia per què pagar-la, ja que no havia estat con­treta pels actu­als “amos”. Au, com si un fill no hagués d’assu­mir els deu­tes del seu pare... ¿O és que en els par­tits es poden assu­mir càrrecs a bene­fici d’inven­tari? I el pit­jor no és això, el pit­jor és pre­gun­tar-se per les raons que van induir La Caixa a renun­ciar al seu crèdit. ¿A vostès els han per­do­nat alguna cosa algun cop en una enti­tat finan­cera? Suposo que sí, si eren insol­vents; en aquest país, per tenir un bon tracte ban­cari, un ha de tenir diners, no tenir res, o manar en un par­tit que tin­gui poder. Tal vegada els qui manen en aquest par­tit (és igual qui sigui) som­ri­guin davant aquesta potència, però els asse­guro que té la mateixa gràcia que el psicòpata Jocker inter­pre­tat per Heath Led­ger en l’última pel·lícula sobre Bat­man. Genial. Ter­rorífic.