La bronca entre Zapatero i Rajoy deixa el pacte tocat de mort

Quan tot just José Luis Rodríguez Zapatero acaba de decidir-se a festejar Mariano Rajoy, la bufetada que li va deixar anar el líder del PP li va coure tant, que el socialista no podia dissimular la ràbia de veure’s rebutjat a la primera oportunitat. I és que de tant sentir-se dir que és impossible conviure sol davant una crisi econòmica de la magnitud de l’actual el president espanyol s’havia decidit a encarregar a tres pesos pesants del seu govern –la vicepresidenta econòmica i el ministres d’Indústria i de Foment– que en un període màxim de dos mesos li busquessin una bona companyia.

I quan encara no havien passat ni deu minuts de l’anunci, Rajoy ja li expressava el seu rebuig a la proposta contestant-li que el que més desitja en aquest món és perdre’l de vista de la Moncloa i que si no l’ha fet fora és perquè, en el fons, encara té menys aliats que ell. Així que al líder del PP, veient que Zapatero no atén la seva exigència que convoqui eleccions, no se li va acudir res més que mirar cap als bancs del PSOE reclamant-los que siguin responsables i que vagin buscant-se un relleu per a Zapatero.

Aquest intent d’opa hostil va acabar d’enrabiar el cap de l’executiu central, que, en un moment de la rèplica, va reclamar a Rajoy que deixés de perseguir els seus i tingués la “valentia” suficient per presentar-li una moció de censura, sabedor, com li va confessar més tard Rajoy, que la té completament perduda.

En tot cas, Zapatero, defugint catalogar l’oferta de mà estesa com un pacte d’Estat, insistia a voler arribar a “amplis consensos” en matèria econòmica amb l’oposició. I malgrat la monumental –i previsible– batussa amb el líder del PP, el cap de l’executiu es va veure obligat per les circumstàncies a presentar-se davant els grups del Congrés amb alguna cosa més que el discurs de l’optimisme pel futur immediat i de l’autocomplaença pel bon funcionament que, segons ell, han tingut les mesures que ha impulsat fins ara per sortir de la crisi.

Trencar l’aïllament
Ahir, com ja és habitual, no va evitar la crítica unànime de l’oposició, que li va recordar que fa temps que busca i no troba els brots verds que, segons Zapatero, s’havien d’albirar abans d’acabar el 2009. Però amb l’oferta de pacte per encàrrec –ja que ell ara no pot posar-s’hi perquè té massa feina com a president de torn de la UE– sí que va aconseguir trencar el discurs de l’aïllament que havia estat la tònica de les seves darreres compareixences forçades per la crisi, perquè en aquesta ocasió el mateix president va ser el primer a fer el gest en ferm d’oferta de diàleg.

El president espanyol va obtenir el sí, molt crític, matisat i condicionat, de gairebé tots els grups de la cambra, a escoltar en què consisteix l’entesa que proposa i explorar la possibilitat de consensuar les mesures econòmiques i les reformes que han de poder servir per deixar la crisi.

Perquè, al cap i a la fi, Zapatero donarà per amortitzat el també previsible cop de porta final que li prepararà Rajoy si pel camí és capaç de convèncer una part important de grups, en què destaquen els de CiU i el PNB, perquè li facin costat en les lleis i reformes que el govern central portarà a la cambra abans de l’estiu.

En matèria econòmica, i per tal d’enviar missatges positius a mercats i organismes internacionals, Zapatero vol deixar de banda d’una vegada la imatge de feblesa política que l’ha acompanyat els darrers mesos, quan s’havia visualitzat que gairebé totes les seves iniciatives s’han acabat aprovant pels pèls.

I això només serà possible si és capaç de tornar a seduir una part de la cambra. Ahir, de fet, pràcticament només tenia ulls per a CiU. Josep Antoni Duran i Lleida va acaparar els focus del debat, ja que Zapatero es va desfer en afalacs al dirigent democristià intentant com fos que les propostes que Duran li feia arribar des de la tribuna concordessin amb les que l’executiu espanyol durà a la cambra.

Això sí, difícil encaix tindrà el rebuig que sempre ha expressat CiU a l’augment de la pressió fiscal que Zapatero va colar als pressupostos de l’Estat actualment en vigor. Però més enllà de les diferències, que hi són, el cap de l’executiu volia que quedés clara quina és la seva aposta d’aliances.

A banda dels gestos públics –“CiU no és una crossa, és una palanca” per al creixement econòmic, admetia Zapatero després que així l’hi puntualitzés Duran–, ahir va transcendir que el president s’havia posat en contacte per telèfon amb el portaveu de CiU el cap de setmana, després d’uns dies en els quals el debat va estar centrat en l’oferta de pacte d’Estat llançat per la federació. I també ahir, només acabar el debat, la vicepresidenta Salgado va reunir-se amb Duran per polsar la situació de cara a futures trobades.

Menys amable va ser la topada de Zapatero amb els partits d’esquerra, començant pel portaveu d’ERC, Joan Ridao, el qual va exigir al president que si no vol escoltar ni pactar, com a mínim procuri “corregir el rumb”. “Vostè segueix atrinxerat en aquesta immobilitat que tant li agrada”, li retreia. Ridao, que en més d’una ocasió també ha defensat un pacte d’Estat, ahir procurava posar-li sobre la taula unes dures condicions per aconseguir el seu suport.

Gir a la dreta
El diputat d’IU, Gaspar Llamazares, i el portaveu del BNG, Francisco Jorquera, li van fer saber la seva oposició al gir “a la dreta” que detecten en els seus darrers moviments per fer front a la crisi.