Política
La llei impossible
Després de 30 anys, segueixen fracassant els intents de fer una normativa electoral catalana, que enfronta visions oposades d’articular el país. L’existència a Catalunya d’un gran cap metropolità i un territori reivindicatiu, amb cultures polítiques diferents, dificulta el consens
La llei electoral catalana s’està revelant com la llei impossible del país. Cap govern ha estat capaç de tirar-la endavant després de 30 anys, si és que ho ha intentat. El fracàs de la ponència electoral aquesta setmana ha estat el gran intent fallit. No hi ha hagut manera.
Les lleis electorals sempre són molt complexes, perquè no només arbitren com s’escullen els diputats, sinó que articulen els països. I a Catalunya aquest darrer aspecte és laberíntic, com mostra el debat que ha provocat la llei de vegueries. El país té un gran cap a l’àrea metropolitana, especialment al Barcelonès i al Baix Llobregat, però la resta del territori també es reivindica i fins i tot ho fa de manera més cohesionada. A sobre, com ja és un tòpic, els electorats són diferents a les dues parts del país, amb cultures polítiques d’arrel distinta, que es tradueixen en sigles polítiques antagòniques. A veure qui és el savi que amb un laberint així aconsegueix consensuar quan falta mig any per a unes eleccions un nou sistema electoral.
Actualment, Catalunya ja té un model electoral. És el que van negociar els diputats encapçalats pel PSC de Joan Reventós en l’Estatut del 1979, i que era provisional. Ho era tant, que apareixia en una disposició addicional. A la pràctica es limitava a traduir per a uns comicis catalans el model electoral que s’utilitza a Catalunya per als comicis espanyols. I d’aquí en van sortir els 85 diputats que aporta la província de Barcelona, els 18 de Tarragona, els 17 de Girona i els 15 de Lleida. És una combinació de proporcionalitat i territori que el PSC ha criticat des que va perdre les primeres eleccions catalanes.
Tot plegat són vasos comunicants. Incrementar la proporcionalitat i per tant prioritzar Barcelona implica restar territori i això vol dir penalitzar Tarragona, Girona o Lleida. I a banda de la disputa territorial que crea, hi ha el problema afegit que CiU té hegemonia al territori i el PSC, tres comarques del cinturó de Barcelona.
Quan es parla de sistemes electorals, com s’ha fet mentre la ponència ha tingut vida al Parlament, els partits combinen el seu projecte de país amb els resultats que cada model dóna a l’ordinador. Tenen programes que ho calculen.
Tres grans propostes
En aquest darrer intent de fer una llei electoral han aparegut tres grans fórmules, que, segons els càlculs de cada partit promotor, representaven canvis modestos respecte al que van donar les eleccions del 2006 (observi el gràfic superior). La conselleria de Governació va posar en marxa un equip d’experts, coordinat per Josep Maria Colomer, que va proposar un model per vegueries llunyanament inspirat en el sistema alemany. Cada vegueria tindria 2 escons assignats d’entrada, excepte la de Barcelona. I els 123 diputats restants es repartirien segons la població. L’elector escolliria una llista per a la circumscripció i hauria de marcar els candidats als quals atorga un vot preferent. A la pràctica prioritzava els partits majoritaris.
CiU va presentar una altra proposta totalment inspirada en el model alemany de doble papereta. Una papereta es dipositaria per escollir un únic diputat per a cadascuna de les 41 comarques i els 10 districtes de Barcelona, a més del Barcelonès Nord, l’Hospitalet i la Catalunya Exterior. Guanyaria el candidat que obtingués més vots. La resta de diputats s’escollirien en la segona urna, on es votarien llistes electorals: CiU proposava una llista per cada vegueria, inclosa la no prevista del Penedès. En total, 8 circumscripcions. A la pràctica prioritzava el territori.
La proposta del PSC també era de doble urna, però amb un plantejament diferent del de CiU. Defensava 64 districtes electorals: 36 comarques, els 10 districtes de Barcelona i 18 partits judicials del cinturó barceloní. El més votat de cadascuna d’aquestes circumscripcions quedaria escollit, i la resta es repartiria proporcionalment als vots de cada sigla política en el conjunt de Catalunya comptada com a circumscripció única. A la pràctica, prioritzava el Barcelonès i el Baix Llobregat.
Els partits, però, no n’han trobat el comú denominador. No existia.
Les lleis electorals sempre són molt complexes, perquè no només arbitren com s’escullen els diputats, sinó que articulen els països. I a Catalunya aquest darrer aspecte és laberíntic, com mostra el debat que ha provocat la llei de vegueries. El país té un gran cap a l’àrea metropolitana, especialment al Barcelonès i al Baix Llobregat, però la resta del territori també es reivindica i fins i tot ho fa de manera més cohesionada. A sobre, com ja és un tòpic, els electorats són diferents a les dues parts del país, amb cultures polítiques d’arrel distinta, que es tradueixen en sigles polítiques antagòniques. A veure qui és el savi que amb un laberint així aconsegueix consensuar quan falta mig any per a unes eleccions un nou sistema electoral.
Actualment, Catalunya ja té un model electoral. És el que van negociar els diputats encapçalats pel PSC de Joan Reventós en l’Estatut del 1979, i que era provisional. Ho era tant, que apareixia en una disposició addicional. A la pràctica es limitava a traduir per a uns comicis catalans el model electoral que s’utilitza a Catalunya per als comicis espanyols. I d’aquí en van sortir els 85 diputats que aporta la província de Barcelona, els 18 de Tarragona, els 17 de Girona i els 15 de Lleida. És una combinació de proporcionalitat i territori que el PSC ha criticat des que va perdre les primeres eleccions catalanes.
Tot plegat són vasos comunicants. Incrementar la proporcionalitat i per tant prioritzar Barcelona implica restar territori i això vol dir penalitzar Tarragona, Girona o Lleida. I a banda de la disputa territorial que crea, hi ha el problema afegit que CiU té hegemonia al territori i el PSC, tres comarques del cinturó de Barcelona.
Quan es parla de sistemes electorals, com s’ha fet mentre la ponència ha tingut vida al Parlament, els partits combinen el seu projecte de país amb els resultats que cada model dóna a l’ordinador. Tenen programes que ho calculen.
Tres grans propostes
En aquest darrer intent de fer una llei electoral han aparegut tres grans fórmules, que, segons els càlculs de cada partit promotor, representaven canvis modestos respecte al que van donar les eleccions del 2006 (observi el gràfic superior). La conselleria de Governació va posar en marxa un equip d’experts, coordinat per Josep Maria Colomer, que va proposar un model per vegueries llunyanament inspirat en el sistema alemany. Cada vegueria tindria 2 escons assignats d’entrada, excepte la de Barcelona. I els 123 diputats restants es repartirien segons la població. L’elector escolliria una llista per a la circumscripció i hauria de marcar els candidats als quals atorga un vot preferent. A la pràctica prioritzava els partits majoritaris.
CiU va presentar una altra proposta totalment inspirada en el model alemany de doble papereta. Una papereta es dipositaria per escollir un únic diputat per a cadascuna de les 41 comarques i els 10 districtes de Barcelona, a més del Barcelonès Nord, l’Hospitalet i la Catalunya Exterior. Guanyaria el candidat que obtingués més vots. La resta de diputats s’escollirien en la segona urna, on es votarien llistes electorals: CiU proposava una llista per cada vegueria, inclosa la no prevista del Penedès. En total, 8 circumscripcions. A la pràctica prioritzava el territori.
La proposta del PSC també era de doble urna, però amb un plantejament diferent del de CiU. Defensava 64 districtes electorals: 36 comarques, els 10 districtes de Barcelona i 18 partits judicials del cinturó barceloní. El més votat de cadascuna d’aquestes circumscripcions quedaria escollit, i la resta es repartiria proporcionalment als vots de cada sigla política en el conjunt de Catalunya comptada com a circumscripció única. A la pràctica, prioritzava el Barcelonès i el Baix Llobregat.
Els partits, però, no n’han trobat el comú denominador. No existia.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.