Política
Última o penúltima estació del finançament
El front del sud pressiona per no perdre privilegis en finançament per càpita mentre ZP refreda les expectatives a mesura que s’apropa el 15-J
Setmana darrere setmana la Moncloa ha anat repetint que l’acord sobre el futur model de finançament està pendent només de tancar uns quants “serrells”. El temps passa, els ultimàtums i dates límit establertes per José Luis Rodríguez Zapatero s’han anat succeït i, de moment, a quinze dies de l’últim dia fixat al calendari –el 15 de juliol– només se sap que el tren del pacte avança, però ningú no gosa confirmar si ja es troba a l’última... o la penúltima estació.
L’estratègia de Zapatero d’anar presentant el futur acord com un fet consumat sense que en cap moment es concreti res acaba recordant la pel·lícula Atrapat en el temps, que descriu les peripècies d’un home del temps d’una cadena de televisió dels EUA enviat a cobrir la informació de la festa del Dia de la Marmota i que, a causa d’un accident, es troba condemnat a viure el mateix dia cada cop que es lleva al matí. Quan sona el despertador, el protagonista és conscient que avui, com ahir o abans-d’ahir, les situacions es repetiran.
Des de la Moncloa s’insisteix que si fos per l’executiu central s’hauria tancat l’acord ja fa molts mesos, però que les exigències i recels d’uns territoris i uns altres fan pràcticament impossible quadrar el que l’exvicepresident econòmic, Pedro Solbes, anomenava el sudoku del finançament. De fet, ahir mateix i veient com de ràpid passen els dies i que difícil resulta fer moure totes les peces cap al consens, Zapatero semblava voler corregir el seu optimisme habitual alertant que cada dia es fan passes cap al nou model, si bé matisava que “no podem dir que estiguem a final del trajecte”. Curiosament, ahir era el president José Montilla el que situava l’escenari de l’acord pel finançament en la “recta final”.
S’estigui en l’últim o en el penúltim tram, el cert és que ja ni la direcció del PSOE no sacralitza la data del 15 de juliol com el dia límit perquè es reuneixi el Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF). Com ja va passar en l’ultimàtum del passat mes de desembre, segons s’apropaven els darrers dies de l’any, des de l’executiu espanyol es parlava de tancar un “acord polític” per més endavant concretar la lletra menuda.
Això és el que se suggeria ahir des del nucli dur del partit per no arribar al 15-J amb les mans buides, tot insistint, però, que l’objectiu és que abans d’acabar el juliol s’haurà d’haver reunit el CPFF.
Pel que fa a les evidents dificultats per al consens, les mateixes fons socialistes també recordaven que anteriors models impulsats pels governs del PP no van tenir el vistiplau de tots els territoris. La unanimitat, doncs, ja no és el principal objectiu a batre, segons ja havia apuntat el passat 17 de juny la vicepresidenta segona, Elena Salgado, després d’una reunió del CPFF per decidir la capacitat de dèficit dels territoris per al 2010.
Després d’aquella trobada, Salgado obria la porta a arribar a un acord final sobre un model deixant territoris pel camí, com ja va passar el 1996 quan Andalusia va optar per no sumar-se a l’acord, fet que Zapatero els ha compensat a través del pagament de l’anomenat deute històric. La vicepresidenta econòmica apuntava que espera que el pacte arribi amb un “ampli consens”, però la unanimitat tampoc ja no se sacralitza. En tot cas, Zapatero vol evitar que ni Catalunya ni Andalusia se situïn entre els territoris que puguin acabar optant per desertar del futur model.
I això fa que, definitivament, el trencaclosques resulti pràcticament impossible de resoldre, perquè quan la negociació no grinyola pel nord, ho fa pel sud, com es va poder veure ahir amb les declaracions del president d’Andalusia, José Antonio Griñán, després d’entrevistar-se amb el vicepresident territorial, Manuel Chaves.
Però, sobretot, com va deixar constància el president extremeny, Guillermo Fernández Vara, amenaçant de no firmar si la seva comunitat no segueix sent, com a mínim, la tercera –ara és la primera– en el rànquing de recepció de finançament per càpita, una circumstància que no casa amb el model que estableix l’Estatut. Tampoc hi té cap encaix en els interessos del mandatari extremeny el fons que el govern espanyol ha creat per premiar els territoris que fan més esforç fiscal. Segons Vara, qui tributa són els ciutadans i, si a l’exposició de motius es parla de diferent esforç fiscal de les comunitats, Extremadura dirà no.
De moment, doncs, i veient l’actitud més positiva de Montilla, les comunitats del sud, juntament amb les del nord, capitanejades pel president gallec, Alberto Núñez Feijóo, es plantegen ara com les més resistents al pacte final. A Salgado se li gira feina en la seva ronda telefònica –i excepcionalment presencial– per tancar els últims detalls del model amb els presidents dels diferents territoris.
L’estratègia de Zapatero d’anar presentant el futur acord com un fet consumat sense que en cap moment es concreti res acaba recordant la pel·lícula Atrapat en el temps, que descriu les peripècies d’un home del temps d’una cadena de televisió dels EUA enviat a cobrir la informació de la festa del Dia de la Marmota i que, a causa d’un accident, es troba condemnat a viure el mateix dia cada cop que es lleva al matí. Quan sona el despertador, el protagonista és conscient que avui, com ahir o abans-d’ahir, les situacions es repetiran.
Des de la Moncloa s’insisteix que si fos per l’executiu central s’hauria tancat l’acord ja fa molts mesos, però que les exigències i recels d’uns territoris i uns altres fan pràcticament impossible quadrar el que l’exvicepresident econòmic, Pedro Solbes, anomenava el sudoku del finançament. De fet, ahir mateix i veient com de ràpid passen els dies i que difícil resulta fer moure totes les peces cap al consens, Zapatero semblava voler corregir el seu optimisme habitual alertant que cada dia es fan passes cap al nou model, si bé matisava que “no podem dir que estiguem a final del trajecte”. Curiosament, ahir era el president José Montilla el que situava l’escenari de l’acord pel finançament en la “recta final”.
S’estigui en l’últim o en el penúltim tram, el cert és que ja ni la direcció del PSOE no sacralitza la data del 15 de juliol com el dia límit perquè es reuneixi el Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF). Com ja va passar en l’ultimàtum del passat mes de desembre, segons s’apropaven els darrers dies de l’any, des de l’executiu espanyol es parlava de tancar un “acord polític” per més endavant concretar la lletra menuda.
Això és el que se suggeria ahir des del nucli dur del partit per no arribar al 15-J amb les mans buides, tot insistint, però, que l’objectiu és que abans d’acabar el juliol s’haurà d’haver reunit el CPFF.
Pel que fa a les evidents dificultats per al consens, les mateixes fons socialistes també recordaven que anteriors models impulsats pels governs del PP no van tenir el vistiplau de tots els territoris. La unanimitat, doncs, ja no és el principal objectiu a batre, segons ja havia apuntat el passat 17 de juny la vicepresidenta segona, Elena Salgado, després d’una reunió del CPFF per decidir la capacitat de dèficit dels territoris per al 2010.
Després d’aquella trobada, Salgado obria la porta a arribar a un acord final sobre un model deixant territoris pel camí, com ja va passar el 1996 quan Andalusia va optar per no sumar-se a l’acord, fet que Zapatero els ha compensat a través del pagament de l’anomenat deute històric. La vicepresidenta econòmica apuntava que espera que el pacte arribi amb un “ampli consens”, però la unanimitat tampoc ja no se sacralitza. En tot cas, Zapatero vol evitar que ni Catalunya ni Andalusia se situïn entre els territoris que puguin acabar optant per desertar del futur model.
I això fa que, definitivament, el trencaclosques resulti pràcticament impossible de resoldre, perquè quan la negociació no grinyola pel nord, ho fa pel sud, com es va poder veure ahir amb les declaracions del president d’Andalusia, José Antonio Griñán, després d’entrevistar-se amb el vicepresident territorial, Manuel Chaves.
Però, sobretot, com va deixar constància el president extremeny, Guillermo Fernández Vara, amenaçant de no firmar si la seva comunitat no segueix sent, com a mínim, la tercera –ara és la primera– en el rànquing de recepció de finançament per càpita, una circumstància que no casa amb el model que estableix l’Estatut. Tampoc hi té cap encaix en els interessos del mandatari extremeny el fons que el govern espanyol ha creat per premiar els territoris que fan més esforç fiscal. Segons Vara, qui tributa són els ciutadans i, si a l’exposició de motius es parla de diferent esforç fiscal de les comunitats, Extremadura dirà no.
De moment, doncs, i veient l’actitud més positiva de Montilla, les comunitats del sud, juntament amb les del nord, capitanejades pel president gallec, Alberto Núñez Feijóo, es plantegen ara com les més resistents al pacte final. A Salgado se li gira feina en la seva ronda telefònica –i excepcionalment presencial– per tancar els últims detalls del model amb els presidents dels diferents territoris.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.