Pols definitiu entre el PSC i el PSOE

La direcció del PSOE no ha estat més disgustada amb la del PSC l’endemà del 7-J que un mes enrere, que és quan José Luis Rodríguez Zapatero va llançar la última data “i definitiva”, la del 15 de juliol, per tancar l’acord del nou model de finançament. I el mateix conseller Antoni Castells admetia ahir que la negociació “no es pot eternitzar”. En tot cas, per una cosa o altra, la mala maror entre la formació estatal i la catalana aflora de tant en tant i es dissimula quan convé. I sovint aquestes oscil·lacions coincideixen amb el fet que després d’una forta tempesta entre partits i territoris germans, Zapatero ordena fer pinya i deixar-ho córrer... fins al següent combat.

Això explicaria que l’endemà del 7-J, quan el PSC es lamentava que part de l’elevada abstenció catalana és atribuïble al fet que Zapatero no afluixa amb el finançament, la direcció del PSOE optés per no saltar a la jugular de José Montilla i es limités a repetir que és molt necessari tancar l’acord. Això sí, sempre que el govern català entengui que “no es pot tenir tot, s’ha de cedir”, avisen des del carrer Ferraz.

Aquesta setmana, doncs, el PSC ha agafat el PSOE amb les defenses baixes –malgrat un incipient intercanvi de retrets de José Zaragoza amb Mar Moreno, la secretària de política autonòmica– i amb poques ganes de batussa perquè, segons subratllen, una derrota com la del 7-J té moltes lectures, no només en clau de finançament. Després de veure la desfeta de Madrid i País Valencià i la davallada de vots a Andalusia, tenen clar que Catalunya no és l’únic maldecap que han de resoldre. Al PSOE li dol la deserció de vots catalans, i en privat fins i tot Zapatero admet que el debat de finançament els ha desgastat. “Però no només ens afecta en el cas de Catalunya, i això ho hem de tenir em compte per no patir en el futur fugues de vot en altres territoris”, subratlla una dirigent socialista.

L’estira-i-arronsa entre PSOE i PSC per aquesta qüestió i totes les que afecten la carpeta catalana ha estat una constant des que Montilla, la tardor del 2007, va anar Madrid a certificar la “desafecció” dels catalans cap a Espanya i gairebé un any després, el juliol del 2008, quan va esperar que Zapatero fos al congrés dels socialistes catalans per deixar-li anar que el PSC l’estima molt, “però estima més Catalunya”.

El president espanyol s’ho va prendre molt malament, tant o més que la guerra de guerrilles que es va organitzar el mes següent entre l’executiu català i l’espanyol un cop es va superar la data del 9 d’agost del 2008, la que fixa l’Estatut per tancar el finançament. L’intercanvi de retrets entre Montilla i la vicepresidenta primera, María Teresa de la Vega, al qual es va unir el llavors president andalús, Manuel Chaves, va anar pujant de to fins que Zapatero va exigir el cessament de les hostilitats.

El mateix president espanyol, però, les va reobrir llançant dures crítiques i ultimàtums a Montilla quan alguns membres de la direcció del PSC –encapçalats per Antoni Castells– van insinuar que podrien no votar els comptes del 2009 si no es resolia el finançament. Allà van aflorar discrepàncies al PSC, ja que per exemple el ministre Celestino Corbacho tenia molt clar que el PSC és PSOE i calia votar que sí. Ara la incògnita torna a ser què farà el PSC si Zapatero tanca el finançament amb la resta de comunitats. Votarà els pressupostos? I la reforma de la LOFCA? I què faran els socis?
Després d’uns dies de tensa calma, però amb mala maror de fons, a Ferraz ningú no dubta que el 15 de juliol tornarà a portar vents de tempesta. “És lògic: és la pugna final i els dos executius voldran llançar el darrer pols”, conclouen. Pot ser és per això que Zapatero es reserva la munició pesant contra el PSC. No sembla que hagi de ser dimarts, quan el president espanyol serà a Barcelona amb l’únic objectiu que li llueixi la inauguració de la T1 del Prat. De reunió a la Generalitat, no se n’espera.