“Assumeixo al 100 per cent el discurs ideològic de Carod”

Encetant la cursa com a nou candidat d’Esquerra a la Generalitat, Joan Puigcercós reafirma en aquesta entrevista que el compromís d’avançar en el dret a decidir serà una condició indispensable per a futurs pactes de govern en la pròxima legislatura, tot i que les concrecions no les faran fins abans dels comicis.

La seva proclamació com a candidat electoral el situa davant un any de campanya. En què posarà l’accent?
Posaré l’accent en el fet que ERC és l’únic factor de canvi de la política catalana, en els quatre eixos que vaig definir a Núria: dret a decidir, canvi de model productiu, una esquerra emprenedora i renovada, i l’aposta per una societat cohesionada. Recorreré el país per guanyar prou suports per capgirar la situació. Només es farà un pas endavant en la situació política de Catalunya si ERC és forta. I el meu esforç serà parlar de tu a tu amb el màxim de gent, entitats i municipis per acumular força.

A Núria, Ridao deia que ERC ha de tornar a la gent. ¿El govern els n’allunya?
No, el govern ha provocat un augment d’experiència en la gent d’ERC, perquè sempre dic que no governàvem des dels anys trenta. Això ens ha fet entendre que la realitat és més complexa i, des d’aquesta experiència, hem de seure i parlar amb ciutadans i representants de la societat econòmica, cultural i civil del país per renovar la nostra proposta. He començat a Alcarràs (Segrià), reunint 90 vilatans, la campanya Esquerra respon, que vol respondre i escoltar de viva veu la gent.

¿Les bases no li retreuen falta d’empremta independentista al govern?
Aquests actes no són per a militants d’ERC, perquè són oberts a tothom. La gent el que vol saber és el proper pas. Quan se’ls explica bé l’acció de govern, Esquerra amb dues lleis podria tancar amb bona nota la legislatura. No vull ser reduccionista, però la llei d’educació –que blinda el model lingüístic, cosa que el pujolisme no va poder o no va voler fer en 23 anys– i la llei del cinema –que posarà el català en igualtat de condicions amb el castellà– ja justifiquen la feina d’aquesta legislatura. El proper pas ha de ser superar la barrera que ens marcarà el Tribunal Constitucional i l’Estat espanyol, però, a més de fer passos cap a la independència, hem de construir nació i això es fa: defensant el model educatiu, fent una llei d’acollida que fa del català un referent per incorporar la nova immigració o una llei del cinema que farà fer al català el salt més important en el món audiovisual des que es va crear TV3.

Hi ha qui diu que la llei del cinema –que encara ha d’aprovar el govern– no estarà llesta en aquesta legislatura...
Això ho ha dit Artur Mas i revela la incomoditat de CiU, que hauria de deixar-se de partidismes i tacticismes i assumir que és una bona llei. El que no pot dir CiU és que vol una llei, però sense sancions. És paradoxal que el govern de Catalunya, que representa una part important dels ciutadans del país, assumeixi una llei difícil, que prima la versió original i estableix que el doblatge s’ha de fer a parts iguals en català i castellà, i se surti amb excuses. Estic convençut que la llei s’ha de poder fer perquè va amb els terminis. Abans de final d’any l’aprovarà el govern i entrarà en la recta final de la legislatura. Jo demano a CiU que ens ajudi i que, en cas que perilli per qüestions de calendari, la puguem tramitar amb urgència.

La llei electoral, pendent des de la Transició, està encallada per desavinences entre els socis del mateix tripartit. Ja es pot donar per perduda?
La llei electoral sempre estarà encallada –i menteix qui fa concebre expectatives– perquè té un problema de base: que no hi ha acord en el fonamental, en l’equilibri entre la proporcionalitat del vot i la ponderació territorial. ERC ha defensat sempre que la ponderació territorial és un element clau i partits com el PP i ICV defensen la proporcionalitat pura. Si no hi ha acord en això, no hi haurà llei electoral, perquè ha de tenir l’aval de dos terços del Parlament. Si no es pot fer una llei electoral catalana per falta d’acord, que ja és prou greu, espero que almenys aconseguim una sindicatura electoral de Catalunya .

Admeten que no és clar que s’hagi entès la seva estratègia de cosir el PSC al catalanisme. Com ho explicaran?
Hem de centrar-nos a explicar la incidència de tres lleis –la del cinema, la d’acollida i la d’educació– per demostrar que hem pogut fer el que el pujolisme no va poder fer. I ho dic, també, en favor del pujolisme, que a vegades es va trobar amb una oposició ferotge i fins bel·licosa del PSC, com quan el conseller Pujals va intentar fer la llei del doblatge al cinema. Aquell mateix PSC ara ha avalat determinats canvis en profunditat, que en alguns casos han portat topades amb el govern espanyol, com en el de la LEC. Ho explicarem només comparant què està fent el PSOE a Euskadi, que és ben al revés del que està fent el PSC. I qualsevol patriota ha d’estar orgullós d’aquest pas que s’ha fet. Només els que estan guiats pel sectarisme i preferirien una Catalunya enfrontada en dues comunitats però governada per ells o per aquells que consideren més nacionalistes que els altres no estan satisfets amb la situació.

El PSC rebutja que ERC els hagi cosit al catalanisme i Iceta diu que ningú pot alliçonar un partit que té 1,6 milions de vots als comicis espanyols...
La cosa no es quantifica per vots sinó per propostes, lleis aprovades i actituds polítiques.

¿L’exclusió de Carod de les llistes s’ha fet amb prou elegància?
M’agradaria que hagués anat d’una altra manera, però jo treballo per desterrar les actituds dins del partit –i no ho dic per Carod– que es dediquen a la filtració permanent, en una actitud que no ajuda a res. El paper de Carod al partit serà de direcció ideològica i política. A ERC, estigui al govern o no, Carod hi ha tingut, hi té i hi tindrà un paper. Jo assumeixo el 100 per cent del seu discurs ideològic, que també és el meu: el del catalanisme civil, integrador, en favor d’una societat cohesionada, d’un nacionalisme que va més enllà de la llengua, al qual ha contribuït també molt Josep Huguet, reivindicant l’espai econòmic.

Molta gent, dins d’ERC mateix, diu que l’afer ha debilitat el seu paper al govern com a vicepresident...
La filtració no ha ajudat ningú. Aquesta temeritat o aquesta irresponsabilitat no ha ajudat ningú. I com a president del partit espero que no es tornin a produir situacions com aquestes. Hi ha prou mecanismes i òrgans al partit per tractar aquests temes quan no s’hi està d’acord: l’executiva, la permanent...

Quin paper es reserva a l’actual vicepresident de cara al futur?
De paper no se n’hi reserva cap. Ara és el vicepresident del govern, el número 1 d’ERC al govern, que no és poca cosa. I després de les eleccions veurem la situació de tothom, en funció de si som al govern o a l’oposició. Abans han de parlar els ciutadans i, en funció dels resultats, Esquerra prendrà les decisions perquè cadascú assumeixi el seu rol.

Dels líders del primer tripartit ja no n’hi ha cap com a candidat –ni Maragall, ni Saura, ni Carod– i semblen abocats a deixar la primera línia...
Això s’ha de veure en funció del resultats i com es conformi el govern.

¿O sigui que manté la possibilitat que Carod estigui en un futur govern?
No he tancat mai aquesta possibilitat, però crec que tractar això ara és prematur, perquè suposa donar per fet davant els ciutadans qui governarà i de quina manera, quan abans s’han de fer eleccions.

Després de 22 anys al partit, i els 10 darrers de ple a la direcció, pot continuar esgrimint l’argument de la renovació?
Jo parlo de canvi polític i sóc el primer candidat d’ERC que ve de les joventuts en la nova etapa. Reivindico el meu paper al partit, perquè he treballat molt per aquest país i per aquest partit. He enganxat cartells, he estat regidor, diputat al Parlament i a les Corts espanyoles –que és una experiència que tot independentista ha de conèixer–; he estat al govern i ara hi treballo des del partit; i tinc una experiència molt potent per posar al servei de la causa independentista i d’ERC. Aquest és el meu bagatge i per primer cop seré candidat a la Generalitat. Crec que és un factor de canvi.

Sostenen que la nova legislatura s’ha de basar en l’exercici del dret a decidir sobre la independència. Però un dia des del Puigmal diuen que això condicionarà futurs pactes de govern i l’endemà que no. En què quedem?
Que ningú dubti que el dret a decidir serà un dels quatre eixos d’ERC i un dels fonamentals per condicionar els pactes. Però encara falta un any i és abans de les eleccions quan fixarem les condicions objectives per conformar un govern. Si es donen les condicions hi serem i, si no, serem a l’oposició. I el dret a decidir serà un eix indispensable, perquè no m’he cansat de dir que la sentència del TC –sigui més interpretativa o més concreta– marcarà una línia que és la paret que ens posa l’Estat espanyol. I com a independentistes, però també com a demòcrates, tenim l’obligació d’anar un pas més enllà i fer que el poble parli.

Això vol dir un referèndum?
Això ho concretarem durant aquest any, no puc avançar esdeveniments. Però el país ha de poder anar més enllà i, com vaig dir al Puigmal, sobretot hi ha de poder anar conjuntament. Per assolir la independència, cal que una majoria de la gent l’assumeixi o, com a mínim, que no n’hi hagi una part significativa en contra. No en fem res que una minoria selecta hagi accedit a l’independentisme amb un discurs perfecte. Vull parlar amb molta gent per travar una proposta per a la propera legislatura que pugui obligar la resta de partits a moure fitxa, com vam fer el 2003. Un any abans de les eleccions del 2003 ningú creia que el PSC i CiU acabarien avalant una reforma de l’Estatut. ERC ho defensava i vam aplegar molta força de ciutadans per condicionar. Vull tornar a aplegar aquesta força per poder-me asseure en les properes eleccions amb PSC, CiU i ICV per condicionar-los tots a fer un pas endavant.

I ERC voldrà tornar a l’equidistància?
Aquest és un dels debats més estèrils que hi ha hagut en la política catalana. Com a partit propi que és, ERC pren les seves decisions i pot pactar o no amb qui sigui, com ho fan CiU i el PSC, i ningú no dubta que són equidistants. És curiós, però, que algú volia que nosaltres sempre estiguéssim condemnats a pactar amb CiU –a ser-ne la crossa–, igual com ara hi ha qui creu, en l’àmbit de l’esquerra, que hauríem de fer el mateix amb el PSC.

Carretero ha dit que el seu Reagrupament no és equidistant i que, en un moment donat, triaria Artur Mas. Això inclina ERC cap a Montilla?
No, això és el que voldrien alguns. Jo respecto molt el que diguin alguns, però nosaltres objectivarem la nostra proposta amb un programa concret de 4 eixos i basant-nos-hi condicionarem el nostre acord. I si ningú l’assumeix, no pactarem amb ningú. Espero, però, que Mas no es torni a equivocar després de les eleccions anant a buscar pactes a Madrid que s’han de fer a Catalunya.