Una vaga raonable

Algunes de les crides que convoquen a la vaga general utilitzen expressions d'un revolucionalisme tronat, sobretot quan blasmen el govern socialista per haver pactat amb la dreta o quan denuncien que la reforma laboral és la culminació d'una ofensiva neoliberal. Pactar no és cap crim. I el liberalisme no és pecat. Però aquest anacronisme del discurs sindical no significa que no existeixin raons de pes per justificar la vaga des del punt de vista dels interessos dels assalariats, els drets dels quals es veuen greument rebaixats per la nova norma. Despatxar un treballador serà ara molt més fàcil, fins al punt que, a la pràctica, es desdibuixarà la diferència entre l'acomiadament improcedent i l'acomiadament objectiu. De fet, només caldrà que l'empresa justifiqui “mínimament” que preveu passar per dificultats perquè una proposta de reducció de plantilla sigui considerada procedent.

Aquesta i altres mesures comporten un retrocés social evident. A favor de la reforma s'al·lega que la flexibilització laboral estimularà el creixement econòmic. Potser sí.

De totes maneres, no sembla pas que precaritzar encara més la mà d'obra ajudi gens a la necessària transformació del model productiu. Tanmateix, és innegable que la normativa satisfà l'empresariat espanyol més tradicional, un sector que el franquisme va aviciar tot dispensant-li un tracte fiscal i laboral extremadament favorable. Un doble privilegi –ben poc liberal, per cert– que encara continua.