La perillosa amistat de ZP

Miquel Iceta –que és un dels líders polítics catalans amb més habilitat verbal– no ha trobat un argument gaire feliç a l'hora de suavitzar la dràstica rebaixa de l'aportació del PSC al govern de José Luis Rodríguez Zapatero. Ha apuntat que el que ara interessava a la societat espanyola, i també a la catalana, no era pas un govern equilibrat pel que fa a quotes territorials, sinó un equip de govern políticament més fort i tècnicament més preparat que l'anterior.

És evident que una afirmació com aquesta conté el reconeixement tàcit que el PSC actual no pot oferir al PSOE cap aspirant a ministre que reuneixi aquests dos requisits qualitatius. I també se'n desprèn que el retorn de Corbacho a Catalunya, justificat amb arguments electorals, en realitat ha estat una manera elegant d'encobrir la seva destitució. El resultat és que el pes del socialisme català al govern de l'Estat ha quedat reduït a les funcions que hi realitza Carme Chacón al capdavant d'un ministeri, Defensa, que per la seva naturalesa probablement és el que queda més allunyat dels interessos i les sensibilitats de la gran majoria de la societat catalana.

Aquesta situació contrasta amb la d'èpoques anteriors, quan el PSC tenia al govern de Madrid dos o tres ministres forts, com Lluch, Serra o Majó. I es produeix en un moment delicat, a les portes de les eleccions catalanes, quan totes les enquestes pronostiquen una davallada socialista. Però ja se sap, amb amics com Zapatero, no calen enemics.