González i Zapatero

De sempre ha estat difícil ubicar els expresidents de govern. Sovint són incòmodes per als qui manen. En la política espanyola, Adolfo Suárez era incòmode per a Felipe González. González ho va ser després per a José María Aznar. I ara, tant Aznar com González ho són per a José Luis Rodríguez Zapatero.

A Catalunya, les processons més aviat van per dins, tot i que Jordi Pujol i Pasqual Maragall, a diferència dels esmentats, han sabut mantenir-se al seu lloc d'expresidents i no han suposat un maldecap especial per a Montilla.

Per llei els expresidents dels governs català i espanyol tenen un règim especial: un sou vitalici (aproximadament 150.000 euros a l'any), cotxe, xòfer, despatx, assistent... Poden escriure llibres, presidir fundacions, fer conferències... En el cas d'Aznar pot, fins i tot, entrar en l'anomenat tràfic d'influències, és a dir, fer negocis, ja que va renunciar l'any 2004 al règim especial d'expresident i de ser membre del Consell d'Estat, on hi ha Felipe González.

González i Zapatero no es porten bé entre ells. González mai havia apostat per l'actual president del govern. No l'ha reconegut mai com el seu directe successor. En cercles reduïts diu que, a Zapatero, li ha faltat estar quatre anys a l'oposició, i creu que la història (l'atemptat de l'11-M) el va portar a la presidència del govern abans d'hora.

Com una galleda d'aigua freda ha caigut a l'actual govern que ara l'expresident hagi desvelat que va rebutjar “fer volar” la direcció d'ETA i que hagi defensat el general Galindo, condemnat a 71 anys de presó per segrest i assassinat a membres d'ETA.

No els han caigut bé les revelacions perquè l'actual govern vol fugir de fórmules com les de crear un altre GAL, que en bona part va posar fi a la vida política de Felipe González.