28-N i hegemonia nacional

Les elec­ci­ons del 28 de novem­bre han estat les de l'ensul­si­ada del tri­par­tit, el vot de càstig a una ope­ració sense pro­jecte polític, minada de con­tra­dic­ci­ons tant entre els par­tits que inte­gra­ven la coa­lició com dins els matei­xos par­tits, així com en la relació entre les cúpules dels apa­rells i els seus elec­to­rats. El govern de Mon­ti­lla ha estat un govern sense auto­ri­tat (el pre­si­dent en cap cas va exer­cir la prer­ro­ga­tiva de fer ces­sar un con­se­ller) sense full de ruta, i sense com­petències ni recur­sos per fer front a la crisi o per visi­bi­lit­zar un canvi en la implan­tació de polítiques soci­als. A això, hi podem afe­gir la manca de reacció con­tra la sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal sobre l'Esta­tut, que va con­fir­mar l'acti­tud mese­lla del PSC res­pecte al PSOE i la paràlisi d'ERC incapaç de capi­ta­lit­zar la indig­nació per man­te­nir el pacte amb aquells que aca­ta­ven la reta­llada esta­tutària. La llista de des­propòsits de les tres for­ma­ci­ons del govern podria ser molt llarga, però només citaré dos capítols recents: un PSC que ini­cia una cam­pa­nya afir­mant que no són “ni inde­pen­den­tis­tes ni de dre­tes” (sort que havien gover­nat amb els inde­pen­den­tis­tes!) i una ERC que pro­po­sava un referèndum per la sobi­ra­nia a corre-cuita després d'haver-lo pro­hi­bit a la mesa del Par­la­ment de Cata­lu­nya uns dies després de la mani­fes­tació del 10 de juliol a través del vot en con­tra de l'expre­si­dent de la cam­bra. Enmig d'aquest gui­ri­gall, l'èxit de CiU es pot inter­pre­tar més com un vot anti­tri­par­tit que com una hege­mo­nia asso­lida per mèrits pro­pis. L'habi­li­tat de CiU ha con­sis­tit a trans­me­tre la sen­sació de soli­desa, així com en la capa­ci­tat de treure rèdit elec­to­ral del des­con­ten­ta­ment ciu­tadà deri­vat tant de l'esca­nya­ment econòmic com dels intents d'apla­na­ment naci­o­nal per part dels poders de l'Estat. Amb tot, l'efec­ti­vi­tat de la seva acció de govern toparà amb rep­tes que la fede­ració no podrà superar a causa de la dege­ne­ració del sis­tema autonòmic. D'aquí la rellevància de la irrupció de Soli­da­ri­tat Cata­lana al Par­la­ment i de l'entrada d'un dis­curs inde­pen­den­tista fresc, rigorós i con­tun­dent que tre­gui la careta a totes les fal­se­dats i les frus­tra­ci­ons que els pro­pers anys tena­llin l'auto­no­misme. SI serà la força en la qual con­flu­eixi el pro­jecte cen­tral en defensa de l'estat propi un cop ERC, sense lide­rat­ges i sense cre­di­bi­li­tat, entri en la des­com­po­sició defi­ni­tiva. És veri­tat que el nom­bre d'escons for­mal­ment inde­pen­den­tis­tes ha bai­xat res­pecte a les ante­ri­ors elec­ci­ons (sem­pre que en algun moment haguéssim pogut arren­gle­rar ERC en aquesta con­dició), però el nom­bre de repre­sen­tants de par­tits d'obediència naci­o­nal cata­lana s'ha incre­men­tat con­si­de­ra­ble­ment, i això sem­pre es pot con­ver­tir en un ins­tru­ment de pressió política fabulós quan els nous intents de recons­truir ponts amb Espa­nya hagin tor­nat a fra­cas­sar: quan no hi hagi con­cert econòmic el 2012, quan el deute de la Gene­ra­li­tat per­sis­teixi per damunt dels 30.000 mili­ons d'euros, quan s'apro­fun­deixi en les agres­si­ons con­tra la llen­gua, o quan el dèficit fis­cal con­tinuï con­duint l'eco­no­mia cata­lana (amb més atur, més des­trucció de tei­xit indus­trial i menys infra­es­truc­tu­res) al caire de l'abisme.