Com un regal inesperat

La gent: els homes, les dones i les criatures més grandetes, davant dels problemes, voldrien tenir-ho tot solucionat un dia per l'altre. Anar a dormir amb els problemes i l'endemà, en llevar-se, trobar-ho tot resolt positivament per un miracle quasi inconcebible. Encara que sembli estrany, algunes vegades, la persona, s'ha trobat amb aquesta mena de regals, especialment la persona més remota, més prehistòrica que ara ens sembla tan desemparada. Així va succeir amb diferents pobles primitius que, en diverses èpoques, van anar fent els mateixos descobriments i, per exemple, un bon dia es van trobar que la naturalesa els havia regalat la saviesa de la cuina. En cada lloc, la cuina que li tocava: al nord, la nòrdica; a les nostres latituds, la mediterrània i, a l'orient, la xinesa i la nipona per a esmentar les de major entitat.

Doncs, el que dèiem: diferents homes primitius, molt primitius, que menjaven els aliments tal com els collien, pescaven o caçaven, és a dir, crus, es van trobar, després de l'incendi del bosc veí, que un cervatell colpit per les flames però no carbonitzat, després de llevar-li la pell, tenia la carn molt més gustosa que la que havien devorat després de matar la bestiola d'un cop de pedra. I no calia cap mort per trobar el toc màgic del foc. Passava el mateix amb els tubèrculs. D'allí sortiren les idees. Moniatos al forn, patates al caliu. O amb les primeres hortalisses, encara no encrestallades: cebes i pebrots escalivats, albergínies a la brasa, i anant seguint. Aquest, doncs, fou el regal de la cuina natural i sense trampes que la mare naturalesa –de vegades, amatent– regalà als nostres antecessors prehistòrics.

I ara penso en més regals inesperats, en més regals col·lectius. I faig cap al que va rebre el nostre poble el 14 d'abril de 1931: l'adveniment de la Segona República espanyola i la República Catalana, un regal que, a la llarga, no va poder fructificar. Ja sé que el temps en què es va produir aquest regal resulta molt llunyà i que a nosaltres ens ha de preocupar més el que va succeir la setmana passada, posem per cas, i no el que va succeir fa vuitanta anys, però a mi em sembla que encara estem connectats a aquells esdeveniments i que en vivim conseqüències importants, i com que es mantenen, de viu en viu, en el meu record, crec que encara no han caducat.

Aquell 14 d'abril va arribar en un moment inesperat, després d'unes eleccions municipals, sense sang, sense traumatismes visibles i el precís esdeveniment va agafar la gent de sorpresa i no perquè no ho esperessin sinó perquè es pensaven que el fet només podia venir precedit de més retòrica i per una crisi inevitable. Però l'espera sí que va resultar impressionant. Quasi tothom anhelava aquella república –tret de quatre monàrquics de naixement en mínima minoria– perquè tothom suposava que després de tants desgavells, com els que es van fer mentre regnava Alfons XIII, l'únic remei possible era la instauració de la república.

En rebre-la, l'alegria fou immensa. La majoria de gent s'imaginava que amb la república s'acabarien tots els mals, dominaria la justícia social, hi hauria pau (alguns més interessats la confonien amb la quietud) i placidesa; en resum: se n'esperava l'arcàdia, la felicitat automàtica col·lectiva. No va ser així i només vam tenir una versió flaca de la república. Disset mesos després del seu adveniment, el general Sanjurjo ja es revoltava en favor dels governs de dretes i la tornada del rei. La revolta va ser sufocada, però les coses aviat van anar mal dades. I aquella versió flaca de la república no ho va poder resistir. Va morir a causa de la terrible Guerra Civil del 1936-1939.