La boira de la Tura, els àngels de l'Hereu

El 16 de desembre passat, quan va quedar constituïda la mesa del Parlament, només Montserrat Tura, que en va ser elegida secretària segona, no va fer cara de felicitat ni d'especial emoció. Per qui havia estat consellera d'Interior en el tripartit de Maragall i de Justícia en el de Montilla aquell lloc no era un honor sinó una degradació, la manera que els companys del PSC tenien de neutralitzar una veu crítica i criticaire dins de les seves files. Asseguda a la mesa, Tura ha anat fent el paper de gata estarrufada fins que ha vist passar un tren que la podia conduir a paisatges més vistosos i vistents. El tren que ha passat primer és el de les eleccions municipals, i Tura ha anat a buscar lloc al vagó de primera, que és el de l'alcaldia de Barcelona.

Ahir a dos quarts d'onze del matí, amb una jaqueta de quadres que no lligava de cap manera amb la bufanda de ratlles, Montserrat Tura anunciava en roda de premsa la seva intenció de desafiar Jordi Hereu, actual alcalde i aspirant a repetir en el càrrec, amb el sistema d'unes primàries, giny electoral reservat als militants i simpatitzants del partit. ¿Qui són els “simpatitzants” que tenen dret a vot en unes primàries? No és vostè, lector, per molt que el PSC li caigui simpàtic. De la mateixa manera que hi ha una llista de militants amb dret a vot, n'hi ha una de simpatitzants amb el mateix dret reservat. S'ho fan entre ells. Després, quan hi hagi les eleccions de debò, els electors comuns podran dir si l'escollit en les primàries va ser un encert.

Hereu té les enquestes que li van molt a la contra –abans-d'ahir es parlava d'una que el situava en tercer lloc per darrere de CiU i del PP, cosa que per als socialistes seria una catàstrofe d'efectes fulminants– i Tura i el mateix secretari general Montilla pensen que situant-se ella al davant de la candidatura municipal els resultats del PSC a Barcelona podrien remuntar.

Carles Martí, primer secretari de la federació de Barcelona del PSC, va presentar “la companya” Tura en la roda de premsa. Ho va fer d'una manera gèlida, breu, i va córrer a situar-se al darrere de tot de la sala, camuflat entre els periodistes, abans que la Tura, sola i dreta, comencés a parlar. S'ha de saber que Carles Martí és partidari de Jordi Hereu. En la presentació Martí havia dit a Tura que es trobava a casa seva, però no era cert. El PSC del carrer Nicaragua és la casa de Tura però la federació barcelonina del partit, que és on ens trobàvem, no ho és perquè ella pertany a la federació de Mollet, el seu poble. La Tura va reconèixer que pel fet de no estar empadronada a Barcelona no podrà votar ni a les primàries ni a les municipals –la condició de “simpatitzant” té uns límits també geogràfics–, però va dir que això no ha de ser problema per a qui creu que ser alcalde de Barcelona és una altra manera de servir Catalunya.

El temps de fer una cerveseta, i els mateixos periodistes vam córrer cap a l'ajuntament, on a la una l'alcalde Hereu entomava el desafiament a la Tura. Va dir que a aquella hora havia d'haver estat a Madrid però que la boira li ho havia impedit. Tots ens vam pensar que parlava en metàfora i que volia dir la “boira Tura”, però era veritat que hi havia boira a Madrid. De totes maneres, la metàfora no va quedar del tot descartada. Ahir es va veure que Hereu brilla quan se sent atacat, i que no perd la calma. Ell, amb tota naturalitat, s'enfrontarà a la Tura, “companya amb qui comparteixo valors”. Va dir tres vegades aquesta frase: “Per mi Barcelona és un objectiu en si mateix, la finalitat de tot”. Com si hi hagués qui no. I amb molt èmfasi aquesta altra: “Amb aquestes primàries hem de procurar demostrar que el PSC no parla dels seus problemes interns sinó dels de la gent”. Va afegir que el procés electoral que Tura acaba d'engegar el situa com un aspirant que, sense deixar de ser alcalde, ha anat a tocar de peus a terra. Els peus d'Hereu tocaven, però, una estora que li havien posat expressament. Estora vermella d'alcalde en exercici. Va parlar d'“humilitat”. Santa paraula. Tothom parla d'humilitat, últimament. Si li haguessin sortit ales. Hereu hauria pogut anar a fer companyia a uns angelets de pedra que des del cancell d'una porta situada darrera seu sostenien l'escut de la molt cobejada ciutat de Barcelona.