L'historiador que volia fer història

Oriol Jun­que­ras i Vies (Bar­ce­lona, 1969) és un his­to­ri­a­dor nou­vin­gut a la política pro­fes­si­o­nal. I no pot dis­si­mu­lar-ho. Després d'una ràpida i grisa roda de premsa de Carod-Rovira i Jun­que­ras sobre el cor­re­dor medi­ter­rani, el vice­pre­si­dent va sor­tir dis­pa­rat cap al cotxe ofi­cial men­tre Jun­que­ras es que­dava xer­rant amb els peri­o­dis­tes. Érem just davant del Museu Marítim i no se li va acu­dir res més que pro­po­sar-nos una visita guiada. Va par­lar de l'Icti­neu de Narcís Mon­tu­riol, de les Dras­sa­nes de Bar­ce­lona i dels vai­xells de l'armada espa­nyola enfon­sats a les cos­tes del Perú al segle XIX i aquell, sens dubte, va ser un dels moments més ori­gi­nals, impro­pis i pedagògics d'aquesta cam­pa­nya elec­to­ral.

El seu millor ter­reny de joc no és el míting ni les rela­ci­ons públi­ques... sinó les aules d'història de la Uni­ver­si­tat Autònoma de Bar­ce­lona. És pro­fes­sor d'història moderna i doc­to­rat en pen­sa­ment econòmic. El dia de la seva pre­sen­tació com a cap de car­tell d'ERC a les euro­pees va dir que se sen­tia «en deure» amb la soci­e­tat i que volia tor­nar amb «fets», i no lli­bres, els anys que el país havia dedi­cat a la seva for­mació. Pre­ci­sa­ment, par­lant de lli­bres, Jun­que­ras ha escrit, i molt: Els cata­lans i Cuba (1998), La bata­lla de l'Ebre. Història, pai­satge, patri­moni (1999) i La presó Model de Bar­ce­lona (2000). Tot i que és un fanàtic de la història dels Països Cata­lans, en rea­li­tat la seva espe­ci­a­lit­zació és el Japó.

Molt lluny dels samu­rais i les geis­has, la seva família –el pare, pro­fes­sor d'ins­ti­tut; la mare, infer­mera– havia vis­cut sem­pre a Bar­ce­lona. Des­co­nei­xem qui eren i a què es dedi­ca­ven els seus besa­vis, tot i que ell, com va demos­trar amb Vidal-Qua­dras, segur que coneix els ante­ces­sors de la resta de can­di­dats. El que sí que sabem és que ell, tot i haver nas­cut al popu­lar barri de Sant Andreu, es va tras­lla­dar als dos anys amb la família cap al Baix Llo­bre­gat. Es va criar, i encara viu, a Sant Vicenç dels Horts, un poble gran o una ciu­tat petita –com vul­guin– a vint minuts en fer­ro­car­ril de Bar­ce­lona. Ell sem­pre explica que el seu entorn lingüístic era cas­te­lla­no­par­lant i, fins i tot, molts dels seus amics al poble par­len més cas­tellà que català (i el voten a ell, és a dir, un inde­pen­den­tista). Gràcies al seu pro­ta­go­nisme mediàtic i la feina dels mili­tants anònims, ERC va pas­sar d'un a qua­tre regi­dors en un ajun­ta­ment gover­nat pel PSC i el PP. La popu­la­ri­tat li ve d'haver col·labo­rat en pro­gra­mes d'història a la tele­visió i la ràdio, com ara El can­di­dat de TV3 i En guàrdia! de Cata­lu­nya Ràdio. Amb tot el que fa, però, no se sap si té gaire temps per dedi­car als assump­tes muni­ci­pals, les polèmiques amb la reco­llida d'escom­bra­ries i la falta d'esco­les bres­sol: l'únic que és segur és que a Sant Vicenç no para de salu­dar a tot­hom.

En el seu temps lliure –ara ben poc– agafa el cotxe i se'n va fins a Cas­tell­bell i el Vilar a cui­dar els seus amet­llers i oli­ve­res. No és, ni en pre­su­meix, un urba­nita. Fa anys que volta i, de pas­sada, recull històries de tot el ter­ri­tori comarca per comarca. Els cinc anys vinents, però, se'ls pas­sarà més cap al nord: a Brus­sel·les i Estras­burg. Al Par­la­ment Euro­peu ja ha avi­sat que inten­tarà colar alguna paraula en català, però els seus idi­o­mes seran l'italià –va estu­diar al Liceu italià– i el francès.