La Catalunya bicèfala

Un lli­bre: Con­ver­ses amb Oriol Jun­que­ras. Una acti­tud per fer avançar el país. Un bon comu­ni­ca­dor –per això ha fet tele­visió–, Oriol Jun­que­ras. Un peri­o­dista i autor del tre­ball, Ber­nat Fer­rer, admi­ra­dor confés –no cal dir-ho– del per­so­natge. I un audi­tori entre­gat, el que pràcti­ca­ment emple­nava el Josep Irla de la dele­gació del govern de la Gene­ra­li­tat a Girona. Tot això va ser­vir per fer con­fluir ahir a la tarda una lliçó magis­tral, en el bon sen­tit intel·lec­tual, que volia o pre­te­nia la fita pedagògica d'aju­dar-nos a com­pren­dre les grans incògni­tes dels com­ple­xos pro­ces­sos polítics, econòmics i històrics que ens mar­quen la con­jun­tura catana. És a dir, l'ara i, en con­seqüència, el nos­tre futur. Unes claus que, segons el polític, arre­len en un pal de paller comú, sense el qual no es pot enten­dre Cata­lu­nya; un pal de paller més enllà fins tot de les ide­o­lo­gies, i que for­men, sem­pre segons Jun­que­ras, el nos­tre ADN com a país: el dels valors. Per Jun­que­ras, com si no es pot enten­dre que al marge de les diferències entre un carlí i un de la CNT, que hi són, aquests hagin com­par­tit, sal­vant la distància del temps, valors d'hones­te­dat, tre­ball, amor al país o el tre­ball? Uns valors que per aquest polític han estat i són essen­ci­als per bas­tir un pro­jecte de país, sense obviar tenir l'habi­li­tat de gene­rar totes les com­pli­ci­tats necessàries, a tots els nivells. Segu­ra­ment per això, Cata­lu­nya es cons­tru­eix sobre una gran bicefàlia. La d'un país que va enfron­tar-se amb l'inva­sor francès, però que a la vegada admi­rava els valors de la revo­lució. Aquest, i a grans trets –anècdo­tes i vivències per­so­nals del seu poble, Sant Vicenç dels Horts, inclo­ses com a exem­ples viven­ci­als–, va ser el mis­satge que va voler trans­me­tre Jun­que­ras. Però, de fet, a aquest pro­fes­sor, divul­ga­dor, con­ter­tulià, polític i actu­al­ment alcalde de Sant Vicenç dels Horts per ERC, i vist l'audi­tori, tam­poc li calia molta con­vicció perquè no hi fal­tava pràcti­ca­ment ningú de la galàxia giro­nina repu­bli­cana.

I un apunt final per l'autor. Tot i el per­so­natge entre­vis­tat en el lli­bre, no cal treure mèrits tam­poc al tre­ball del seu autor/coau­tor, Ber­nat Fer­rer i Fri­gola. Ho diem, perquè els sig­nants d'aquests tre­balls periodístics –encar­re­gats o no– a vega­des són enter­rats per l'entre­vis­tat. I s'ha de par­lar també de coau­tor, perquè, tot i que la majo­ria d'aquest lli­bres poden ser de màrque­ting del per­so­natge, manual divul­ga­tiu d'auto­a­juda política a manera de full de ruta, el mèrit hau­ria de ser real­ment dels dos; és a dir, no hi pot haver un bon lli­bre d'entre­vis­tes si l'entre­vis­tat, per bo que sigui (Hitch­cock-Truf­faut, per exem­ple), no compta amb un bon peri­o­dista/redac­tor. I més, en el for­mat per excel·lència del peri­o­disme, l'entre­vista, on la fron­tera a vega­des es pot tor­nar difosa. Aquest també ha de ser un dels mèrits d'aquest lli­bre.