‘Super adversa augeri'

El foc crema el paper però també trempa l'acer. Vull dir que, davant les difi­cul­tats, tenim dos camins: el pri­mer, el més fàcil, és el del vic­ti­misme i la lamen­tació. El de pen­sar que hem per­dut la bata­lla. El de creure que no ens en sor­ti­rem, que ens volen ensor­rar de manera deli­be­rada i que tot està per­dut. El segon és el camí de l'opti­misme. El de creure que, tal com deia Pla, ser com­ba­tut és senyal que ets ben viu. És pen­sar que com més ens ata­quin, millor, perquè vol dir que impor­tem. Que saben que som forts i per això han de fer ser­vir armes potents.

El nou atac a la llen­gua cata­lana a l'escola ve de lluny, de 243 anys enrere. No hi ha nove­tat, doncs. La reial cèdula de Car­les III datada el 1768, afir­mava: “Final­mente mando que las enseñanzas de pri­me­ras letras, lati­ni­dad y retórica se haga en len­gua cas­te­llana, don­de­qui­era que no se prac­ti­que [...], para su obser­van­cia y dili­gen­cia en exten­der el idi­oma gene­ral de la Nación para su mayor armonía y enlace recípro­cos.” Poste­ri­or­ment, en un decret de 1780, es reblava el clau: “Que en todas las escu­e­las del reyno se enseñe a los niños en len­gua nativa, por la Gramática que ha com­pu­esto y publi­cado la Real Aca­de­mia de la len­gua.” No és cap impo­sició, això?

Després n'hi va haver més, d'agres­si­ons, és clar. Només per citar-ne algu­nes recor­dem la pràctica que es posà en marxa a les Illes durant el segle XIX: “Cada maes­tro tendrá una sor­tija de metal, que el lúnes entre­gará á uno de sus discípulos, advir­ti­endo á los demás que den­tro del umbral de la escu­ela nin­guno hable pala­bra que no sea en cas­te­llano, so pena de que oyéndola aquel que tiene la sor­tija, se la entre­gará en el momento, y el cul­pa­ble no podrá negarse á reci­birla. La tarde del sábado, aquel en cuyo poder se encu­en­tre el ani­llo sufrirá la pena.” És una ins­trucció de 1837. D'altra banda, un decret d'Alfons XIII, datat el 1926, diu: “Los maes­tros naci­o­na­les que pros­cri­ban, aban­do­nen o entor­pez­can la enseñanza en su escu­ela del idi­oma ofi­cial en aque­llas regi­o­nes en que se con­serva otra len­gua nativa, serán some­ti­dos a expe­di­ente, pudi­endo ser­les impu­es­tas la sus­pensión de empleo y sueldo de uno a tres meses.” I encara, una dar­rera, del 1939: “Todo libro que esté escrito total o par­ci­al­mente en len­gua que no sea la española, debe ser reti­rado de la Escu­ela.” Faríem ser­vir tot el diari, si volguéssim ser exhaus­tius. Al Con­flent, a l'antiga escola d'Aiguatèbia, encara es pot lle­gir, a la paret: “Par­lez français, soyez pro­pres.”

Però no ens han pogut eli­mi­nar. Mal­grat tot, mal­grat més de 200 anys d'impo­sició de l'espa­nyol com a llen­gua esco­lar, no només no han des­a­pa­re­gut la llen­gua i la cul­tura cata­lana sinó que s'han reforçat. Estem a prop de ser un estat lliure d'Europa –i si els par­tits no per­des­sin el temps en bara­lles estèrils pot­ser seríem lliu­res més aviat– i aquesta nova agressió pot fer pujar al carro de l'inde­pen­den­tisme una nova onada de cata­lans. La reforma cons­ti­tu­ci­o­nal que aca­ben de fer els dos par­tits naci­o­na­lis­tes espa­nyols també ens és de gran ajuda. Sobre­tot perquè ens ense­nya que no hi ha d'haver cap diferència, quan es tracta de defen­sar la pròpia nació, entre dre­tes i esquer­res.

L'his­to­ri­a­dor Jaume Vicens i Vives, que ha estat refe­rent durant anys d'alguns polítics impor­tants del país, va triar, com a màxima de vida, unes parau­les que Josep M. Subi­rachs va gra­var en la seva tomba de Roses: Super adversa augeri. Supera't davant l'adver­si­tat. És el que ens toca fer. Si la impo­sició espa­nyola va enda­vant, els mes­tres ens hau­rem de fer insub­mi­sos. Hi ha enti­tats que ja ho han començat a reco­ma­nar. Al Face­book milers de per­so­nes s'han adhe­rit al lema “Jo no acato la sentència con­tra el català”. M'apunto i em declaro públi­ca­ment insubmís.