Mar, muntanya i secà

Josep Antoni Duran i Lleida, el can­di­dat de CiU, em porta a la platja Fonda. On és la platja Fonda? Es tracta que ho sàpiga poca gent, que sigui poc freqüentada, que quedi lluny dels bori­nots i els pixa­pins que no saben apre­ciar les
coses boni­ques. Bé, però com hi arribo? En Xavier Viejo, el cap de premsa, me n'informa com una codi­fi­cació d'agents secrets: un cop a Begur, tren­ques cap a Aigua­blava. Bai­xant, bai­xant, aga­fes direcció a For­nells i atu­res el cotxe davant l'hotel Bonai­gua, que, com que és fora de tem­po­rada, estarà tan­cat. Ja et vin­drem a bus­car. Em vénen a bus­car en Viejo i altres col·labo­ra­dors de Duran de la cam­pa­nya, i pels camins i car­rers d'una urba­nit­zació arri­bem a una mena d'androna mig invi­si­ble d'on arren­quen unes esca­les empi­na­des que bai­xen. Al final, la platja Fonda. Veig de lluny Duran i Lleida, que ja ha arri­bat. El fotògraf també ha arri­bat i va per feina. Hi ha altra gent: la seva dona, la fotògrafa del par­tit i més col·labo­ra­dors. Nosal­tres ens hi afe­gim, i per un moment penso en les esce­nes marítimes ini­ci­als de Giu­li­etta degli spi­riti, la pel·lícula de Fellini.

Per què aquí, senyor Duran? “El podria haver dut a tres llocs, tots molt dife­rents entre si: a Alcam­pell, que és el meu poble, un poble de secà; a Mont­garri, a la Val d'Aran, on tinc records de caràcter fami­liar, o aquí on som, la platja més sal­vatge que conec entre totes les del vol­tant. A prop tinc una casa, que és on em penso reti­rar quan em jubili.” El can­di­dat Duran, queda clar, és home que s'adapta a molts cli­mes i a molts ter­renys. No sé si aquesta platja és sal­vatge, que pot­ser és una paraula exces­siva, però segons com bufi el vent i la mar s'encrespi ha de ser inqui­e­tant: pins esca­be­llats que bai­xen per un escar­pat mun­tanyós que sem­bla a punt de caure i que, com puc com­pro­var, cau; sorra de color gris; roques per on s'entor­to­lliga l'aigua salada... Avui el cel és serè i no fa vent però la mar està pica­deta. Les ones escu­mo­ses arren­quen de lluny. “No és una platja per banyar-s'hi sinó per ser con­tem­plada, per por­tar-hi el diari o un lli­bre. Si fa sol, el matí de Nadal, abans
de dinar, hi acos­tu­mem a venir.”

Duran rep una tru­cada al mòbil. És de la minis­tra d'Afers Estran­gers, Tri­ni­dad Jiménez, que retorna una altra tru­cada que li ha fet ell. Han estat segres­tats a l'Àfrica uns coo­pe­rants i Duran s'interessa per si n'hi ha de cata­lans. No n'hi ha. “Minis­tra, no te enfa­des, que yo no ataco a los anda­lu­ces, ya lo sabes.” Fa uns dies en Duran ha fet unes decla­ra­ci­ons sobre les sub­ven­ci­ons als jor­na­lers anda­lu­sos i extre­menys que han cau­sat polèmica. Tri­ni­dad Jiménez, a més de minis­tra, és can­di­data del PSOE a Anda­lu­sia.

Vostè és cre­ient, és clar. “Cre­ient prac­ti­cant. Si et mires això, aquest pai­satge, és difícil no creure que un ésser supe­rior no l'hagi fet. Digues-li Déu o Al·là. En qual­se­vol cas, creure em dóna vida, ali­menta la meva vida.” La família? “Estic casat amb la Marta i tinc tres filles. Dono a la família una importància total, molt més des que vaig tenir el tumor al pulmó. T'ado­nes lla­vors del que val o no la pena, i el que val la pena és
la família i els amics.” Té molts amics? “En tinc de tres clas­ses: els de la infan­tesa al poble, alguns més grans que jo; els que he fet a Lleida pels estu­dis, i els de Bar­ce­lona per la feina.” Els amics han
de ser de la mateixa corda ideològica? “Hi ajuda perquè les afi­ni­tats són impor­tants però no necessària­ment. Un bon amic meu és l'actual alcalde de Lleida, que és soci­a­lista.” Se sent esti­mat? “Home, entenc que hi ha algú que em vol­dria fora de la capa de la terra però sí, em sento molt esti­mat per Unió, pels amics i
per la família, i això m'enfor­teix.”

El poble de secà, la cala on ens tro­bem... Abans m'ha par­lat de la Val d'Aran. Vostè, en defi­ni­tiva, és més de mar o més de mun­ta­nya? “Jo no vaig veure el mar fins que tenia deu anys, quan l'àvia em va por­tar a Cam­brils, que és una de les natu­rals sor­ti­des al mar de les ter­res llei­da­ta­nes. No vaig tor­nar a veure'l fins sis o set anys més tard. L'any 1975, quan feia unes con­ferències per La Caixa, vaig llo­gar un apar­ta­ment a Sant Feliu de Guíxols i vaig des­co­brir la Costa Brava. Als de Lleida la Costa Brava ens cau molt lluny. Després em vaig casar, i el meu sogre era de Pala­fru­gell. I aquí estem, i aquí hem coin­ci­dit vostè i jo avui.” Amb molt de gust. I fa por, el mar, a algú de terra endins? “Pri­mer em feia res­pecte. Hi entrava i només m'atre­via a fer el mort. Després la Marta em va aju­dar a aga­far-li con­fiança.” Lec­tu­res? “Novel·la per dis­treure'm i assaig per interès i feina.” Cine? Tea­tre? “Hi anem poc. Les pel·lícules les recu­pe­rem a casa.” I la música? M'han dit que ara toca la bate­ria. “Me la va rega­lar la Marta quan vam
fer vint-i-cinc anys de casats, i la toco molt bé. Si m'escoltés que­da­ria parat.
El que passa és que només sé tocar solos. Des que s'ha sabut que hi tinc traça m'ha escrit un con­junt perquè m'hi afegís i
he rebut una oferta del Sut­ton, la sala
de ball del car­rer Tuset de Bar­ce­lona,
per par­ti­ci­par en un con­cert benèfic.
Els he hagut de dir que no, entre altres raons perquè no sé tocar en grup. De
jove, a Alcam­pell, uns amics havíem
for­mat un con­junt que volia imi­tar els Beat­les. Només cantàvem i fèiem soroll perquè ni gui­tar­res no teníem.” Veig
que porta uns braçalets d'aquests de
llana que estan de moda. “Diuen que
si es tren­quen per ells matei­xos duen sort. Jo no hi crec, però en tenia un amb els colors del Barça com­prat al Perú que se'm va tren­car, men­tre em dut­xava el matí del dia que l'equip va gua­nyar
a Wem­bley a la tarda.”

Vostè sem­pre tan ben ves­tit. On
es com­pra la roba? “Tinc sen­tit de
l'estètica. De petit la mare sem­pre em
feia anar poli­det. Com que no sóc ni
massa prim ni massa gras, tot em cau bé. Escurçar una mica els bai­xos, i
ja està. Hi ha ves­tits que em faig fer
i altres els com­pro fets. No tinc pro­ble­mes amb el prêt-à-por­ter.”

És hora d'aixe­car el petit cam­pa­ment de platja. Fa gana i és l'hora de dinar.
Comen­cem a pujar les esca­les. En Duran es deixa retra­tar. Duran és un home seriós. Atent, edu­cat, però també fred i una mica can­te­llut. Aquests lla­vis que
es con­tra­uen fan una mica de res­pecte. Parla pau­sat, amb pre­cisió: sub­jecte, verb, pre­di­cat... Això s'aprèn o s'hi
neix? “Sem­pre m'he expres­sat així,
encara que la pràctica ho acusa.”