Per parlar no s'hauria de demanar permís

No ser un estat et comporta, en el dia a dia, molts problemes. Una de les formes de genocidi cultural més implacable que existeix és el de la negació a l'ús de la pròpia llengua, és el camí per on s'inocula el verí de la desmemòria i la pèrdua de referents nacionals.

Aquesta estratègia espanyolista ha tingut un èxit espectacular al País Valencià i comença a fer el seu efecte a les Illes Balears, impulsada per les polítiques del mateix Partit Popular, amb qui Convergència creu que es pot entendre sense haver de pagar cap preu.

A Catalunya, afortunadament, entitats com ara Òmnium Cultural o Plataforma per la Llengua han fet molt per mantenir viu el nostre idioma.Tanmateix, les forces polítiques que ens han governat des del restabliment de la democràcia sempre han tingut clar què havien de defensar i com havien de fer-ho. Això ho han fet bé, se'ls ha de reconèixer.

Plataforma per la Llengua té estudis molt interessants sobre el paper que el català podria jugar al món si Espanya ens deixes. Entre les 23 llengües oficials de la Unió Europea, el català seria la catorzena pel que fa al nombre absolut de parlants. Si fa no fa, seríem com els txecs o els suecs, amb qui tant ens agrada comparar-nos.

Si bé la Constitució Espanyola reconeix la pluralitat de llengües de l'Estat, el web de la presidència espanyola està en espanyol i anglès, ignorant el català, el gallec o l'euskara. A Bèlgica, Finlàndia, Suïssa o Canadà, on hi ha més d'un idioma oficial, els webs són multilingües. Com toca. Això és només una mostra. Només cal recordar els episodis al Senat o les peripècies dels diputats catalans al Congrés quan proven de saltar-se el reglament de la Cambra. Ho fan per estalviar. Ja ho diuen bé, ja, per estalviar-se haver de reconèixer que Espanya és una realitat diferent de la que hi ha al seu cap. Despertem, no els redimirem mai.