Una revolució estètica?

Corre una òpera bufa de gira per França, René l'énervé, que paro­dia el quin­quenni pre­si­den­cial de Nico­las Sarkozy. Arrenca amb la fas­tu­osa nit del Fou­quet's, el res­tau­rant dels Camps Eli­sis on el pre­si­dent va cele­brar la victòria elec­to­ral del 2007 envol­tat de les grans for­tu­nes del país. L'obra també recu­pera el divorci de Sarkozy a prin­ci­pis de man­dat, així com la poste­rior seducció d'una model de veu dolça i refi­nat his­to­rial sexual. Al René, per­so­natge prin­ci­pal i il·lus­tració paròdica del pre­si­dent francès, el pin­ten com un home de baixa cul­tura, amb tendència a l'exa­brupte, de mal ves­tir, enllu­er­nat pels diners i atent amb les clas­ses benes­tants. A més d'ener­vat, com resa el títol, en referència al do de la ubiqüitat de què ha fet gala Sarkozy durant el seu man­dat.

Aquest és el retrat esquemàtic, pin­ze­llat i tòpic que una majo­ria de fran­ce­sos s'han creat de Sarkozy després de cinc anys al càrrec. La seva quota de popu­la­ri­tat és la més trista que ha rebut un pre­si­dent francès, vore­jant un 30%, tes­ti­moni de l'escassa estima que recull dels seus con­ciu­ta­dans. Ara bé, el seu quin­quenni ha estat fins a aquest punt lamen­ta­ble? A vista d'ocell i més enllà de pre­ferències ideològiques, costa de creure. Els par­ti­sans d'Hollande, Mélenc­hon, Le Pen i com­pa­nyia, li retre­uen el seu balanç per les divergències polítiques que els sepa­ren del sarkozysme, no per la ine­ficiència d'un pre­si­dent que a grans trets ha fet el que pro­me­tia. A tall d'exem­ple, Sarkozy ha trac­tat amb bene­volència fis­cal les grans for­tu­nes en detri­ment de les clas­ses mit­ja­nes i bai­xes, però això no és res que no vingués en l'ide­ari con­ser­va­dor que van votar els fran­ce­sos.

Encara en el ter­reny econòmic, l'opo­sició retreu, amb legítim sen­tit elec­to­ral, el milió més d'atu­rats que té França des del 2007, arri­bant al 9,9%, mig punt per sota de la mit­jana euro­pea. La res­posta passa per asse­nya­lar amb el dit una crisi finan­cera sense pre­ce­dents en què Sarkozy ha estat molt pre­sent. No en va, seva és la ini­ci­a­tiva de posar fi als para­di­sos fis­cals ende­gada per l'OCDE el 2008, de posar límits al secret ban­cari o d'aug­men­tar la regu­lació de les agències de qua­li­fi­cació. En el ter­reny intern, Sarkozy té una dada per al lament en la pèrdua de la tri­ple A i una altra per treure pit, atès que França va ser el dar­rer país euro­peu que va entrar en recessió i el pri­mer de sor­tir-ne. Els grans indi­ca­dors que deixa no són ni bons ni dolents, amb una inflació con­tro­lada al 2,3% i un crei­xe­ment de l'1,6 el 2011, lleu­ge­ra­ment per sobre de la mit­jana de la zona euro.

Sal­tant a l'escena inter­na­ci­o­nal i diplomàtica, què es pot retreure, fora del ter­reny moral, al pre­si­dent francès? En un període d'hege­mo­nia ale­ma­nya a Europa, Sarkozy ha fet prova d'audàcia ali­ne­ant-se amb Merkel en lloc de sot­me­tre-s'hi. Amb un deute públic que s'ha enfi­lat fins al 86% del PIB i un dèficit que no ha bai­xat del 5%, la can­ce­llera tenia argu­ments sufi­ci­ents per impo­sar a França les reta­lla­des que exi­geix a Espa­nya o Itàlia. Però Sarkozy l'ha seduït amb refor­mes sòlides i pre­ma­tu­res, reflex d'una obs­ti­nació política que l'ha dut a aug­men­tar l'edat de jubi­lació fins als 62 anys, refor­mar l'edu­cació supe­rior con­ce­dint molta més auto­no­mia a les uni­ver­si­tats o apro­var una inno­va­dora legis­lació con­tra la pira­te­ria a inter­net que ha rever­tit posi­ti­va­ment en la pro­tecció dels drets d'autor. Obrint el focus una mica més, Sarkozy ha tor­nat França a files ame­ri­ca­nes, rein­cor­po­rant el país a l'OTAN en una jugada que ha fet incre­men­tar el valor estratègic del seu país. Sem­blant és el cas del Fons Mone­tari Inter­na­ci­o­nal: Sarkozy hi va col·locar de pre­si­dent un pri­mera espasa del soci­a­lisme francès, un tal Strauss Khan que, un cop defe­nes­trat pels tele­notícies de mig món, va dei­xar pas a la seva minis­tra de Finan­ces, Chris­tine Lagarde. Enca­de­nar dos fran­ce­sos diri­gint l'orga­nisme més relle­vant de l'eco­no­mia mun­dial ha de merèixer com a poc una meda­lla en el balanç de Sarkozy.

I, mal­grat tot, una àmplia majo­ria de fran­ce­sos el detes­ten. El vota­ran, però el detes­ten. Perquè, per a bé o per a mal, Sarkozy ha agi­tat els fona­ments de l'ortodòxia política fran­cesa durant un quin­quenni de grans can­vis. El prin­ci­pal, li agraïa recent­ment l'assa­gista Guy Sor­man a les pàgines de Le Monde, ha estat adap­tar el càrrec pre­si­den­cial a les exigències dels temps. Sarkozy ha estat el pri­mer pre­si­dent modern després d'una llarga estirp de caps d'Estat quasi monàrquics, des de De Gau­lle fins a Chi­rac, que mai s'hau­rien posat unes Ray-Ban en públic, símbol del bling-bling que tant li retre­uen al can­di­dat a la ree­lecció. Ja ho avi­sava a prin­ci­pis de man­dat: “Sóc pre­si­dent de la República, no un monarca”, va dir Sarkozy després de negar-se a seguir la tra­dició pre­si­den­cial d'indul­tar un gra­pat de pre­sos el dia de la Bas­ti­lla, el 14 de juliol, com havien fet amb monàrquica bene­volència els seus ante­ces­sors en el càrrec. El que pot­ser no espe­rava és que li toca­ria pagar a les urnes la gosa­dia de la seva revo­lució estètica.