La carta

En la rondalla en què s'ha convertit l'assumpte entre el senyor Torramadé i la senyora Amador, crida l'atenció la carta que el cap de protocol de la Diputació va donar a publicar als mitjans de comunicació, en què explica amb luxe de detalls el trasbals del llavors president després que es coneguessin els fets. No pot descriure el que es va esdevenir en el famós sopar, perquè no hi era, però carrega les tintes sobre l'actitud de Torramadé en les hores posteriors i en fa una detallada descripció, que fa pensar en el president com un personatge feble, contradictori i angoixat, amb posat trèmul, impropi de qui té les responsabilitats que ell tenia.

El contingut de la carta en qüestió deixa atònit qualsevol que la llegeixi. Immediatament et preguntes com és possible que un funcionari de la Diputació de Girona, cap de protocol i home de confiança del president fins aquell moment, es permeti escampar al coneixement públic uns fets, unes opinions i unes actituds del seu superior. Unes ratlles que no poden tenir altra motivació que la de minar la imatge que hom pot tenir d'un càrrec públic tan notori. I precisament per part de la persona a la qual li dispensava confidències, li feia encàrrecs subtils i en qui confiava! L'autor de la carta sembla molest perquè el seu paper de mitjancer va quedar desautoritzat per una actuació judicial que ell desconeixia. Però si aquest és el fonament real de la seva actitud, sembla poca motivació per a una reacció tan greu. Qui serveixi a un càrrec important, ha d'estar disposat a trobar-se en situacions delicades, perquè aquestes comeses no solen ser senzilles, ni fàcils de fer ni d'explicar. Qui no vulgui pols, que no vagi a l'era! I tot poder engendra contradiccions que cal gestionar de la millor manera. En aquest cas, hom suposa que hi ha d'haver altres raons, que no arribarem a conèixer.

Si la publicació d'aquesta carta hagués afectat una empresa privada, l'autor hauria durat en nòmina menys que un caramel a la porta d'un col·legi! S'haurà refiat dels privilegis del funcionariat i del seu càrrec sindical. Vet aquí la diferència! Però cal preguntar-se amb quin rostre impenetrable travessa ara les portes de la Diputació i saluda sense empatx les altres persones, funcionaris com ell mateix! I no ens equivoquem: allà molts empleats hi són per la voluntat d'un anterior president, que els hi va col·locar, i s'hi varen quedar.

Els valors de fidelitat, lleialtat, compromís i fins i tot d'amistat passen per un mal moment. L'actuació d'aquest dependent queda clar qui perjudica, però no pas qui beneficia. Si es tracta del bé comú o del bon nom de la institució, llavors és possible que ens partim de riure.