Constitució i hipocresia

Fa uns dies es cele­brava a tot l'estat el 34 ani­ver­sari de la Cons­ti­tució Espa­nyola. Tots els grups polítics (excepte els naci­o­na­lis­tes i IU, què va anar a dir la seua per reti­rar-se dels actes ins­ti­tu­ci­o­nals) cele­bra­ren l'esde­ve­ni­ment amb la llu­en­tor que un ani­ver­sari com aquest sem­blava merèixer. I tant el pre­si­dent del Govern, Mari­ano Rajoy, com el cap de l'opo­sició, Alfredo Pérez Rubal­caba, pro­cla­ma­ren una vegada més, la seua orgu­llosa adhesió a la nos­tra Carta Magna.

A mi par­ti­cu­lar­ment, em sem­bla un enorme exer­cici d'hipo­cre­sia com­pro­var què, any rere any, els més ferms defen­sors de la nos­tra Cons­ti­tució son, pre­ci­sa­ment, els qui amb major ale­gria la menys­preen. Cosa que fins i tot obliga de vega­des, a defen­sar els seus arti­cles més avançats, pre­ci­sa­ment a aquells que mos­trem dia sí, dia també, les nos­tres cri­ti­ques envers la Llei de Lleis. És el món a l'inrevés en un país on tot sem­bla fer-se amb aque­lla part del cos on l'esquena perd el seu nom.

Diu la Cons­ti­tució, al seu Preàmbul, què “La Nació espa­nyola pro­clama la seua volun­tat de pro­te­gir a tots els espa­nyols i pobles d'Espa­nya en l'exer­cici dels drets humans, les seues cul­tu­res i tra­di­ci­ons, llengües i ins­ti­tu­ci­ons”. I també, al Títol pre­li­mi­nar: “Espa­nya es cons­ti­tu­eix en un estat social i democràtic de Dret, que pro­pugna com valors supe­ri­ors del seu orde­na­ment jurídic la lli­ber­tat, la justícia, la igual­tat i el plu­ra­lisme polític.”

Doncs bé, no sem­bla que siguen aquests, pre­ci­sa­ment, els prin­ci­pis rec­tors de l'acció legis­la­tiva dels nos­tres gover­nants. Rajoy emfa­tit­zava què la Cons­ti­tució, 34 anys després, con­ti­nu­ava amb plena vigència. Però el ben cert és que no sem­bla que la nova Llei d'Edu­cació que està per­pe­trant el Minis­tre Wert, vaja a com­plir amb l'espe­rit refle­xat al preàmbul cons­ti­tu­ci­o­nal. Al menys no amb allò refe­rit als “pobles d'Espa­nya”.

Sense par­lar (no aca­baríem), del propi dret a la edu­cació, reco­llit a l'arti­cle 27 de la Cons­ti­tució. Al pas que anem, amb tanta reta­llada, que­darà com el dret dels espa­nyols a gau­dir d'una vivenda digna i ade­quada (art. 47), al dret a dis­fru­tar d'un medi ambi­ent ade­quat (art. 45), el dret al tre­ball i a la lliure elecció de pro­fessió o ofici, i a una remu­ne­ració sufi­ci­ent per satis­fer les seues neces­si­tats i les de la família (art. 35) i tants altres drets reco­llits en la nos­tra Carta Magna i què els poders públics no ate­nen, quan no direc­ta­ment, els usur­pen als ciu­ta­dans. La pro­posta de Rubal­caba de refor­mar la Cons­ti­tució per “aco­blar-la als nous temps inclo­ent-hi, el dret a la salut”, sem­bla un sar­casme en els temps que cor­ren…. De no ser per voler fer d'aquest dret un més dels incom­plits pels nos­tres poders públics, que volen així dei­xar ben clar que si estan on estan sola­ment és per gua­nyar-se el jor­nal…. bur­lant-se de la ciu­ta­da­nia.

No sem­bla tam­poc que es pre­tenga res­pec­tar el plu­ra­lisme polític amb unes lleis elec­to­rals que fomen­ten el bipar­ti­disme, que impe­dei­xen als ciu­ta­dans estar repre­sen­tats en alguns par­la­ments si no superen bar­re­res com la del 5% que esta­bleix el nos­tre Esta­tut, etc. Com tam­poc sem­bla que el Par­tit Popu­lar estiga per la lla­vor de recol­zar els drets democràtics dels ciu­ta­dans. Ans al con­trari, està deci­dit a repri­mir-los: front a la cada vegada major con­tes­tació ciu­ta­dana a les polítiques del govern, la res­posta ha sigut la repressió bru­tal i gene­ra­lit­zada. Davant la bru­ta­li­tat poli­cial, con­nivència del govern, i quan s'ha acon­se­guit arri­bar als tri­bu­nals ens tro­bem amb que els jut­ges reco­nei­xen que ha hagut com­por­ta­ment delic­tiu, però que no poden apli­car cap con­demna per la impos­si­bi­li­tat de reconèixer l'infrac­tor. Tot i això, si al final hi ha con­dem­nats, se'ls indulta i s'ha aca­bat el pro­blema. L'informe que aquests dies ha fet públic Amnis­tia Inter­na­ci­o­nal, que asse­nyala el retrocés en els drets humans a Espa­nya en aquest dar­rer any és molt acla­ri­dor.

A més, ara mateix, el govern estu­dia can­viar les lleis per evi­tar que es difon­guen imat­ges on la poli­cia “s'extra­li­mita” en les seues fun­ci­ons. I davant l'aug­ment de les pro­tes­tes, es plan­teja “regu­lar” el dret de mani­fes­tació i el dret de vaga.

Regu­lar: bonica paraula que amaga la intenció del poder de limi­tar la res­posta ciu­ta­dana. La nos­tra dreta pàtria només entén la Cons­ti­tució i les lleis per ser uti­lit­za­des con­tra la ciu­ta­da­nia, i no per, tal i com diu la Cons­ti­tució, acon­se­guir la justícia i la dig­ni­tat de la per­sona. La Cons­ti­tució s'esgri­meix con­tra el dret a deci­dir, con­tra les aspi­ra­ci­ons de major auto­go­vern d'alguns ter­ri­to­ris; i la llei ser­veix per des­no­nar, per repri­mir. I si no és sufi­ci­ent es reforma i es “regula”.

Un exem­ple que em pilla ben a prop: Porte dos mesos, encara no, exer­cint com a Regi­dor en l'Ajun­ta­ment d'Alzira; i he hagut de patir en aquests pocs dies (i ja des de la meua acci­den­tada presa de pos­sessió) la par­ti­cu­lar “inter­pre­tació” dels regla­ments per part de les nos­tres auto­ri­tats. Tot i això, al dar­rer ple­nari, davant les pro­tes­tes de la opo­sició per que no s'inclo­uen als ordres del dia muni­ci­pals les moci­ons que redac­tem mes rere mes, la nos­tra Alcal­dessa anun­ci­ava una “modi­fi­cació” del Regla­ment per fer “més àgils” els Ple­na­ris. Vist el que hem vist, aquest eufe­misme només pot trac­tar d'ama­gar una cosa: van a inten­tar modi­fi­car el Regla­ment dels Ple­na­ris per reta­llar encara més l'opo­sició. No sem­bla estrany això si tenim en compte el fet què ara mateix, tot i man­tin­dre la majo­ria abso­luta, el PP està força con­tes­tat en les seues polítiques i a nivell local té una opo­sició més nom­brosa i activa que en legis­la­tu­res ante­ri­ors, on només Car­les Aranda sem­blava donar la cara.

Poden fer el que vul­guen, però no acon­se­gui­ran els seus objec­tius. Con­ti­nu­a­rem denun­ci­ant els atacs als drets i a la sobi­ra­nia del poble, i con­ti­nu­a­rem tre­ba­llant per millo­rar el nos­tre poble amb pro­pos­tes i actu­a­ci­ons. No ens faran callar. És l'home­natge més sin­cer que podem retre als qui, abans que nosal­tres, es dei­xa­ren la pell, i la vida, per la democràcia que pas a pas, trac­ten de fur­tar-nos.