El gestor repeteix

Va entrar en l'exe­cu­tiu, ara fa just dos anys, cons­ci­ent que seria recor­dat com el con­se­ller que apli­ca­ria les reta­lla­des més dolo­ro­ses i alhora més ine­luc­ta­bles de la història recent del país. No obs­tant això, Andreu Mas-Colell (Bar­ce­lona, 1944) ha sabut expli­car la rea­li­tat econòmica de manera tan palmària que, curi­o­sa­ment, és un dels mem­bres de l'equip de govern amb la imatge menys per­ju­di­cada per l'ús exten­siu de la tisora.

En aquesta ree­dició de la con­fiança del pre­si­dent, que renova i referma la posició pre­e­mi­nent de Mas-Colell, hi tenen molt a veure, d'entrada, el pres­tigi que ja l'ava­lava en la legis­la­tura ante­rior: un ori­gen acadèmic (com el seu pre­de­ces­sor, Antoni Cas­tells), els seus bons con­tac­tes inter­na­ci­o­nals i l'experiència que ja li havia pro­por­ci­o­nat la res­pon­sa­bi­li­tat de la car­tera d'Uni­ver­si­tats, Recerca i Soci­e­tat de la Infor­mació que havia assu­mit en l'últim man­dat de Jordi Pujol.

La seva imatge de savi des­pis­tat i el seu per­fil més de ges­tor que de polític de pas­sadís tam­poc han que­dat ero­si­o­nats per les emis­si­ons de bons patriòtics, un recurs límit que podria haver estat perillós si no fos perquè, com a bon gat vell conei­xe­dor d'altres casos equi­pa­ra­bles com el nord-ame­ricà o el japonès, és cons­ci­ent que un país es pot per­me­tre una certa bom­bo­lla de deute si els teni­dors són els seus pro­pis ciu­ta­dans.

En la seva ree­lecció també hi poden haver pesat l'estil tran­quil i poc mediàtic (i, per tant, poc polèmic) d'un con­se­ller que si ha apa­re­gut als mit­jans ha estat més per la seva bel·ligerància (una paraula, per cert, molt del seu gust) a Madrid en defensa de les neces­si­tats de Cata­lu­nya: exigència de finançament sufi­ci­ent, recla­mació dels deu­tes de Madrid amb Cata­lu­nya i rei­vin­di­cació d'uns ter­mi­nis rao­na­bles de com­pli­ment del dèficit, com a mínim en els matei­xos ter­mes que Europa ha anat apli­cant per al pres­su­post espa­nyol.