La necessitat de la consulta

Catalunya reclama i necessita la consulta. O el referèndum. O com en vulguin dir. I Espanya, també.

Espanya necessita més que mai una consulta a Catalunya sobre el manteniment o no de Catalunya en el marc de l'Estat espanyol. De fet necessita fer balanç dels últims més de trenta-cinc anys, de 1976 fins avui. Un balanç de com han quedat les coses després d'aquest temps de funcionament democràtic i constitucional, de canvis econòmics i socials molt importants, aquí, a Europa i arreu del món. Però a l'hora de fer aquest balanç, el paper, el projecte i l'argumentació de Catalunya són importants. Tindran pes en el balanç i en tindran en la perspectiva de futur. En la renovació del projecte de Catalunya com a país, però també en el d'Espanya. I una revisió i renovació Espanya també les necessita.

Per si algú en té dubte reproduïm les primeres frases del llibre d'un dels més prestigiosos constitucionalistes espanyols, el professor Muñoz Machado. El llibre es titula Informe sobre España, i el primer capítol “Crisis constitucional”. I el primer paràgraf diu el següent: “Avanza inexorablemente el proceso de deterioro de las instituciones constitucionales. Ninguna de ellas, de los parlamentos a los partidos políticos, del Tribunal Constitucional al Consejo General del Poder Judicial, de la justicia ordinaria a los sindicatos, de la administración estatal a la municipal, funciona adecuadamente en España”. I més endavant diu: “El sistema de autonomías está siendo cada vez peor considerado”. I podria afegir, per exemple, el Banc d'Espanya, que havia de garantir el bon funcionament del sistema bancari espanyol. I que ha fallat rotundament. Dramàticament. I dedica tot un capítol, referint-se a com es va constituir el sistema autonòmic, amb el títol d'“El error originario”, i encara li dedica un tercer capítol amb un títol que fa evident el seu rebuig, fins i tot amb irritació, “Pero, ¿quién ha inventado esto?”. I tornant al començament del llibre trobem un segon títol encara més enèrgic, “Repensar el Estado o destruirlo”.

És a dir, que el que podria salvar l'Estat és un propòsit ferm i sincer de reforma del mateix Estat. Una reforma que afectés totes aquestes institucions. I que tingués molt en compte la realitat i el paper particulars de Catalunya.

Si no ho fa, Espanya entrarà en una crisi molt fonda. Que tal com s'orienta la política espanyola, només enfrontada a un repte molt potent, Espanya potser farà. I possiblement no n'hi ha cap de més potent que el que li pot venir de Catalunya.

O sia que Espanya i Catalunya es troben davant d'una disjuntiva: o reforma radical de l'Estat o independència. Amb el benentès –cal repetir-ho– que un element bàsic de la reforma és un règim per a Catalunya que tingués en compte la seva personalitat en tots els terrenys. És a dir, lluny –molt lluny– del que és l'estatut actual. I amb el benentès, també, que si s'hagués d'arribar a la independència s'hauria de fer en termes de gran i mutu respecte. Com a conseqüència del fet evident que la dificultat d'encaix feia poc operatiu l'Estat unitari. I amb l'esperança –ratificada en casos de noves independències a Europa– que una col·laboració franca entre dos estats pot arribar a ser més fructífera que una unitat imposada en termes que arriben a ser poc racionals.

A nivell espanyol no es veu per cap banda un propòsit potent i de gran amplitud de dur a terme aquesta gran reforma. Avui per avui Espanya no és encara conscient de la magnitud del repte. Ni els partits ni la societat s'adonen prou que cal “repensar el Estado o destruirlo”.

Això –aquesta incapacitat– dóna més força a l'altra alternativa, és a dir, a la consulta o referèndum sobre independència o no independència de Catalunya. La consulta obligarà –poc o molt, segons el resultat– Espanya a sortir de l'immobilisme i Catalunya –també segons el resultat– a reclamar la presa en consideració de la reclamació d'una nova situació, que podria arribar a la independència.

És per tot això que cada cop hi ha més partidaris que es faci una consulta, o un referèndum. Gent diversa. Gent que votarà independència i gent que no. Però tots conscients que cal una nova situació. A la qual cal arribar, com diu el president Mas, amb escrupolositat democràtica.