El Tribunal Constitucional fulmina la via autonòmica
2010 L'alt tribunal va ferir de mort l'Estatut en un xoc de legitimitats amb el poble de Catalunya DESGAST La sentència arriba després de quatre anys de deliberacions i de desprestigi del TC resposta Zapatero promet rescatar-ne una part, però no ho fa
Feia gairebé quatre anys que l'Estatut esperava el veredicte, impugnat pel PP. I la sentència va ser de mort. El 28 de juny del 2010 el ple del Tribunal Constitucional, amb quatre membres amb el mandat caducat, un magistrat recusat i la vacant d'un altre que havia mort dos anys abans, va arribar la bona nova. L'alt tribunal declarava inconstitucionals 14 articles i en reinterpretava 23 més i quatre disposicions. El recompte numèric emmascarava un xoc de legitimitats entre la voluntat del poble català, expressada en el referèndum del 2006, i el parer d'un tribunal fortament desprestigiat i polititzat, que s'erigia en poder constituent.
Allò significaria la fi de la via autonòmica per a la majoria dels partits catalans. Però aquell 28 de juny de digestió difícil, en tenien prou d'analitzar la desfeta. La sentència devastava l'esperit de l'última proposta d'encaix de Catalunya dins d'Espanya: el català com a llengua “preferent”, el deure de conèixer-lo i el seu caràcter vehicular en l'ensenyament; el perseguit blindatge de les competències per frenar les invasions de l'Estat; l'anivellament del sistema de finançament; el Consell de Justícia de Catalunya; el Consell de Garanties Estatutàries; el Síndic de Greuges... Sense validesa jurídica quedaven la definició de nació i la referència a la “realitat nacional de Catalunya”. Aquella era la tisorada definitiva, després de la rebaixa que ja havia patit el text del Parlament en la tramitació a Madrid.
A les seus dels partits es basculava entre la indignació i l'estupefacció. Al Palau de la Generalitat es feien complicats malabarismes. En una intervenció difícil, amb José Luis Rodríguez Zapatero a La Moncloa i la pressió d'ERC i ICV-EUiA dins del govern, el president José Montilla va defensar que el 95% del text s'havia salvat, però va advertir al PSOE que Catalunya el volia “tot”. I que, per tant, s'havia de refer el “pacte polític” amb els instruments que calgués. Com a líder de l'oposició, Artur Mas va censurar que el TC havia ferit la “columna vertebral” de l'Estatut i va fer una crida a omplir els carrers el 10 de juliol. La manifestació que contribuiria decisivament al lent gir sobiranista de la política catalana ja estava convocada per Òmnium Cultural. Des del carrer Calàbria, el president d'ERC, Joan Puigcercós, encertava el diagnòstic. L'“estocada mortal” a l'Estatut faria créixer l'independentisme, segons va dir.
Zapatero va delegar en Manuel Chaves, aleshores vicepresident tercer, l'intent de rescatar les parts perdudes de l'Estatut. Però aquell pacte polític, anunciat fins i tot en forma de llei orgànica, va quedar en no res. Era una altra promesa incomplerta, una seqüela del famós “apoyaré”.
