El pacte fiscal o la crònica d'una negativa anunciada

Ja ho havia avisat el president Montilla, abans i després de la sentència de l'Estatut. “La desafecció dels catalans vers Espanya és creixent.” Per sortir del pas amb una solució que tornés a engrescar-los, en els últims mesos del seu mandat CiU va acabar de madurar i fer-se seva una proposta que ERC tenia ja feia temps en el seu ideari: Catalunya necessitava el que no va arribar ni a reclamar durant la Transició, un concert econòmic semblant al basc i el navarrès, que acabés amb un sagnant dèficit fiscal crònic respecte a l'Estat que les balances fiscals publicades pel govern de Zapatero tot just havien confirmat. Com preveien les enquestes, tot i no assolir la majoria absoluta, Mas va guanyar folgadament les eleccions del novembre del 2010 duent-ho com a proposta estrella, un pèl matisada, en el que CiU va batejar com a “pacte fiscal solidari”. Com en els casos forals, bàsicament consistia en el fet que la Generalitat pogués recaptar tots els impostos i disposar-ne per a les seves despeses, retornant a Madrid la part que l'administració de l'Estat gastés a Catalunya. La principal diferència, això sí, residia en el fet que es mantenia una quota extra de solidaritat per ajudar a sostenir els territoris menys rics de l'Estat.

El govern es va agafar tot un any per consensuar la proposta al màxim dins de Catalunya per assegurar-se una posició de més força en la negociació. Entrat ja el 2011, el govern de Zapatero estava ja agonitzant, i tampoc valia la pena mirar d'entrar-hi a negociar, quan totes les enquestes comptaven que hi hauria canvi de partit a La Moncloa. Mas, així, també es donava temps perquè tenia una carta estratègica que va acabar sortint-li malament: una suposada posició de feble minoria del nou executiu estatal, que li requerís suports parlamentaris al Congrés. La realitat va ser que el PP de Rajoy va obtenir, el novembre del 2011, una àmplia majoria absoluta que destarotava els plans, i convertia els populars catalans –amb qui el full de ruta traçat per Mas ja hi preveia pactar, com el 2011, els pressupostos del 2012– en actor imprescindible de les negociacions.

Mentre alguns sectors ja advocaven a Catalunya per una insubmissió fiscal que recordava l'anomenat tancament de caixes d'un segle abans, durant el primer semestre es van intensificar les reunions al país, però també hi va haver ja alguna trobada preliminar més aviat freda entre Mas i Rajoy, collat pels seus barons territorials que no volien ni sentir a parlar de “privilegis” per a Catalunya. Davant d'això, i de la negativa dels d'Alícia Sánchez-Camacho a anar més enllà de contraproposar un finançament “singular” dins del règim comú de les comunitats, que no cedia la clau de la caixa a la Generalitat com es considerava irrenunciable, els esforços es van centrar a mirar d'integrar el PSC en el pacte fiscal.

La proposta catalana al final es va aprovar el 25 de juliol del 2012 al Parlament, amb el suport de CiU, ERC i ICV, del PSC en la majoria de punts –s'oposava bàsicament a la creació d'una caixa única catalana– i l'abstenció del PP, que ho deixava tot pendent d'una trobada entre presidents a Madrid. Mas va arribar a cridar a l'agost que la manifestació de la Diada el reivindiqués per anar amb més força a la reunió, però a aquelles alçades la societat civil ja havia esgotat la paciència i feia dies que havia avançat la política amb una reivindicació que anava bastant més enllà de l'economia.

Quan finalment Rajoy va rebre Mas per comunicar-li oficialment la negativa a negociar-lo, el 20 de setembre del 2012 –l'endemà que Mas signés un conveni amb les quatre diputacions catalanes per impulsar una hisenda pròpia– el que va fer va ser només enterrar el pacte fiscal, que havia mort tot just nou dies abans. Una multitud d'un milió i mig de persones li havien passat per sobre a Barcelona.