Arenys de Munt

La moció pre­sen­tada a l'Ajun­ta­ment d'Arenys de Munt ens fa viure un relleu en el govern quan som a mig man­dat.

Això no és mai una bona notícia per a un poble. El que és bo, pro­duc­tiu i el que convé per a un poble són els con­sen­sos amplis que donen con­tinuïtat a l'acció de govern més enllà dels polítics con­crets que l'exe­cu­ten.

En aquest man­dat ja s'ha vist, des del prin­cipi, que la volun­tat era refer-ho tot, reor­ga­nit­zar l'admi­nis­tració i els ser­veis, reu­bi­car equi­pa­ments, i fer això demana una majo­ria gran o un ampli con­sens amb la resta de for­ces. També demana un gran esforç de diàleg. I dia­lo­gar no és només dir que s'està obert al diàleg, o infor­mar del que ja està deci­dit. Dia­lo­gar vol dir escol­tar i vol dir donar-se temps i espais per a con­tras­tar les idees i opi­ni­ons dels altres.

Curi­o­sa­ment un dels pri­mers con­flic­tes d'aquest man­dat va ser la regu­lació de la pre­sen­tació de moci­ons i pre­gun­tes al ple, que va fer sen­tir a l'opo­sició d'ERC (amb el mateix nom­bre de regi­dors que el grup majo­ri­tari del govern, la CUP) que li tapa­ven la boca. Aquest con­flicte dels pri­mers mesos ja ens va fer veure que no viuríem un man­dat pre­si­dit pel diàleg.

I els des­a­cords polítics han estat con­seqüència de des­a­vi­nen­ces per­so­nals. I els per­so­na­lis­mes sec­ta­ris han pogut més que la volun­tat inte­gra­dora de fer poble. Si fem cas del comu­ni­cat de CiU, el tren­ca­ment del pacte de govern és cau­sat més per les acti­tuds que pels con­tin­guts.

Els “egos” dels polítics estan molt cas­ti­gats. De sobte estàs pre­si­dint molts actes i ocu­pant llocs de pri­vi­legi en reu­ni­ons i esde­ve­ni­ments. Tot­hom se t'adreça amb devoció i amb un ser­vi­lisme exa­ge­rat. Això, mal paït, et pot fer arri­bar a creure que ets alguna cosa impor­tant. A mi també m'ha pas­sat. Però, quan torna la luci­desa, veus que ets un més d'un gran grup que tre­ba­lla i que, com més gran sigui, més feina farà.

Al des­patx d'alcal­dia d'Arenys de Munt, dar­rere la butaca de l'alcalde, hi ha un qua­dre preciós obra de l'artista local Josep Bor­rell, que el va rega­lar a l'Ajun­ta­ment l'any 2000. És un frag­ment de La pell de brau. Ara que som a l'Any Espriu em plau citar-ne un frag­ment: “Si et cri­den a guiar un breu moment del mil·lenari pas de les gene­ra­ci­ons, aparta l'or, la son, el NOM [les majúscu­les són meves]... No espe­ris mai dei­xar record, car ets tan sols el més humil dels ser­vi­dors.”

Aquest ide­ari de l'Espriu és el que desitjo per a tots els mem­bres del con­sis­tori. Gene­ro­si­tat per als qui manen i tre­ball i espe­rit cons­truc­tiu per a tots.