“Per cada caça republicà el franquisme en tenia quatre”

Vaig anar a veure el meu germà a la seu de la JSU a l'hotel Colon. La pre­pa­ració de la bata­lla de l'Ebre estava en el seu punt àlgid. A San­ti­ago Car­ri­llo, màxim diri­gent de la JSU i gran amic del meu germà, se li va ocórrer la idea d'enviar-me a l'Estat Major de l'Exèrcit de l'Ebre com a secre­tari par­ti­cu­lar i intèrpret del seu cap, el coro­nel Sánchez Rodríguez. En saber que domi­nava el francès, l'anglès i l'ale­many, va pen­sar que podia faci­li­tar-li les rela­ci­ons amb els caps de les bri­ga­des inter­na­ci­o­nals.

L'Exèrcit de l'Ebre s'havia cons­tituït uns mesos abans. Agru­pava tres grups de l'exèrcit repu­blicà, els millors, el Vè cos sota el coman­da­ment de Líster, el XVè coman­dat per Tagüeña i el XII manat per Etel­vino Vega. I al cap­da­vant del nou exèrcit Juan Modesto, el pri­mer cap de milícies ele­vat al grau de gene­ral. Es trac­tava de cre­uar l'Ebre, crear un extens cap de pont ocu­pant Gan­desa i les ser­res de Pàndols i Cabals i llançar ales­ho­res una ofen­siva en direcció a Terol. Era l'ope­ració mili­tar més impor­tant empresa pel nos­tre exèrcit.

Vaig arri­bar a l'Estat Major unes tres set­ma­nes abans que les nos­tres tro­pes cre­ues­sin el riu i comencés la bata­lla. Mal­grat l'agi­tació d'aquests dies, tant Sánchez Rodríguez com la resta d'ofi­ci­als de l'Estat Major em van aco­llir amb caliu i em van aju­dar a superar el trauma que era per mi pas­sar d'un col·legi pijo de Gine­bra a un Estat Major d'un exèrcit abans d'una gran bata­lla. Sánchez Rodríguez m'encar­re­gava peti­tes mis­si­ons, con­vo­car reu­ni­ons, aixe­car actes, orde­nar docu­ments, però sobre­tot acom­pa­nyar-lo en les visi­tes als llocs de coman­da­ment de les dife­rents uni­tats, sobre­tot quan havia de trac­tar amb ofi­ci­als estran­gers.

Em va impres­si­o­nar, des del pri­mer dia, l'ambi­ent distès que reg­nava a l'Estat Major. Tots, tret de Sánchez Rodríguez, eren del par­tit comu­nista o de la JSU. La moral entre tots nosal­tres era altíssima, espe­ci­al­ment durant la pri­mera fase de la bata­lla, quan les nos­tres for­ces, després de cre­uar l'Ebre, avançaven cap a Gan­desa, el nos­tre pri­mer objec­tiu. Va anar deca­ient, com és lògic, en veure arri­bar els reforços de l'ene­mic, sobre­tot d'avi­ació i arti­lle­ria pesada, i veure que ens seria pràcti­ca­ment impos­si­ble tren­car el front, ocu­par Gan­desa i abas­tar la província de Terol.

Des de la masia on residíem, a pocs quilòmetres del pont de Mora, vam ser tes­ti­mo­nis durant mesos dels com­bats gai­rebé dia­ris entre els nos­tres caces i els que pro­te­gien als bom­bar­ders ale­manys de la Divisió Cóndor. Sem­pre era el mateix. Per dalt, els mes­sersch­midts ale­manys con­tra els nos­tres mos­ques. Més avall, fiats ita­li­ans con­tra els nos­tres xatos. Gene­ral­ment els nos­tres pilots mos­tra­ven més com­ba­ti­vi­tat però aca­ba­ven per haver de reti­rar-se per l'enforme supe­ri­o­ri­tat numèrica de l'avi­ació ene­miga. Per cada caça repu­blicà el fran­quisme en tenia qua­tre.

Sánchez Rodríguez no era un mili­tar de des­patx. Pràcti­ca­ment tots els dies, a més de la seva visita a Modesto, el lloc de coman­da­ment del qual estava a pocs quilòmetres del nos­tre, s'apro­pava als llocs més avançats de Líster i Tagüeña, i fins i tot als for­tins de pri­mera línia del front per conèixer de pri­mera mà la situ­ació real de les nos­tres tro­pes. Jo solia acom­pa­nyar-lo. Molts dels coman­da­ments mit­jos pro­ce­dien de les Bri­ga­des i par­la­ven molt mala­ment el cas­tellà. Jo havia de fer d'intèrpret. Sobre­tot al començament, vaig pas­sar molta por.

Estàvem en un fortí a la serra de Pàndols, amb Líster i el seu comis­sari, San­ti­ago Álva­rez. De sobte vaig sen­tir un soroll per sobre del meu cap. Per ins­tint, em vaig tirar a terra amb el pal a la boca. En cas d'explosió pro­pera cal tenir un pal a la boca perquè es man­tin­gui igual la pressió inte­rior i exte­rior del cos. És el pri­mer que em va ense­nyar el meu cap. La meva sor­presa va ser veure Líster que seguia par­lant tran­quil·lament amb el meu cap. ‘Es veu que por­tes poc temps al front, hauràs d'apren­dre a dis­tin­gir els nos­tres obu­sos dels de l'ene­mic', em va dir Líster rient. Poques vega­des m'he sen­tit més ridícul. Teníem una bate­ria arti­llera a poca distància de nosal­tres.

Pocs dies després d'haver pres Mora hi va haver el meu bap­tisme de foc. Una fila de cami­ons car­re­gats de pre­so­ners pas­sava per la car­re­tera davant de la masia on s'havia ins­tal·lat l'Estat Major. Ana­ven a Fal­set, on s'havia esta­blert un camp de pre­so­ners. Amb l'auto­rit­zació del meu cap vaig pujar a un dels cami­ons per recu­pe­rar el far­cell que dies abans havia obli­dat a Fal­set. Vam arri­bar al poble enmig d'un bom­bar­deig ferotge, amb els avi­ons fre­gant els teu­lats de les cases. Ter­ro­rit­zat, vaig sal­tar del camió i em vaig refu­giar en una casa que es va esfon­drar. Per sort, era de tova i no vaig patir cap dany. Vaig sor­tir cor­rent del poble i al cap pocs quilòmetres em vaig tro­bar un cotxe de l'Estat Major Cen­tral que em vaig tro­bar. Tot i anar cobert de pols, em van reco­llir.

Vaig tenir el pri­vi­legi de conèixer per­so­nal­ment a molts dels més pres­ti­gi­o­sos caps mili­tars del nos­tre exèrcit. Entre ells, molts bri­ga­dis­tes de la pri­mera onada. Un dels caps estran­gers que més em va impres­si­o­nar era l'ale­many Hans Beim­ler. Tenia sota el seu coman­da­ment dues de les bri­ga­des de més pres­tigi de l'exèrcit repu­blicà, la Gari­baldi [ita­li­ana] i la Mar­se­llesa [fran­cesa i belga]. Recordo també les nos­tres visi­tes als caps de la 11a bri­gada, ale­ma­nya i escan­di­nava, i de la 13a bri­gada, la Dom­brovski, amb polo­ne­sos i iugos­laus. Durant la guerra i en aquesta bata­lla tant o més que en les ante­ri­ors el paper dels bri­ga­dis­tes inter­na­ci­o­nals va ser impor­tantíssim. La majo­ria eren des­ta­cats mili­tants comu­nis­tes, per­se­guits en els seus països d'ori­gen, amb anys de lluita. El com­bat a Espa­nya era part del seu com­bat con­tra el fei­xisme mun­dial.

Això pen­sa­ven molts diri­gents repu­bli­cans i soci­a­lis­tes, inclòs el pre­si­dent de la República, Manuel Azaña. No eren d'aquesta opinió ni el pre­si­dent del govern i minis­tre de Defensa, Juan Negrín, ni el cap de l'Estat Major de l'Exèrcit, el gene­ral Rojo, ni els joves de la JSU ni els comu­nis­tes. Resis­tir, resis­tir com fos, aquesta era la con­signa llançada pel govern. Demos­trar al món, i sobre­tot a les potències democràtiques euro­pees, que l'exèrcit repu­blicà podia vèncer. Però neces­si­tava més armes, canons, tancs, avi­ons de com­bat...Si el mate­rial bèl·lic enviat per la URSS i blo­que­jat a la fron­tera hagués arri­bat a temps a l'Ebre, el resul­tat haguera estat molt dife­rent.

Vaig conèixer a Negrín per pri­mer cop en l'acte d'home­natge i comiat a les Bri­ga­des Inter­na­ci­o­nals que es va cele­brar a Poblet, aca­bada la bata­lla. S'estava com­plint la reso­lució de la Soci­e­tat de Naci­ons de reti­rar totes les for­ces mili­tars estran­ge­res, tant de l'exèrcit repu­blicà com del fran­quista. Negrín va pro­nun­ciar un magnífic dis­curs. Mai obli­daré l'emoció del minut de silenci al final de l'acte en record dels milers de bri­ga­dis­tes mort en com­bat. Negrín era un gran amic del meu pare. Va pre­gun­tar per mi i em va fer una abraçada per ell.