El dia més trist

El 14 d'abril del 1931, després de la victòria repu­bli­cana a les elec­ci­ons muni­ci­pals cele­bra­des dos dies abans, Fran­cesc Macià va pro­cla­mar la República Cata­lana. La for­mu­lació esco­llida va ser tan rebus­cada com medi­tada: “Pro­clamo la República Cata­lana com a Estat inte­grant de la Fede­ració Ibèrica.” Segons Quim Torra, edi­tor i direc­tor del Born Cen­tre Cul­tu­ral, “Macià va un pas més enllà que altres diri­gents com Lluís Com­panys i al pro­jecte repu­blicà i anti­monàrquic hi afe­geix la qüestió seces­si­o­nista, i per això ha de bus­car una fórmula prou ambi­gua per satis­fer els fede­ra­lis­tes però ins­tau­rar, alhora, l'Estat català”.

Aquesta pro­clama sobi­ra­nista cata­lana va encen­dre tots els llums d'alarma a Madrid. El nou govern repu­blicà, però, era cons­ci­ent que la situ­ació havia d'afron­tar-se amb política i mà esquerra, i no pas amb un acte de força mili­tar. Al cap i a la fi, els repu­bli­cans cata­lans havien sig­nat amb els repu­bli­cans espa­nyols el Pacte de Sant Sebastià, que havia impul­sat la cai­guda de la monar­quia, de manera que uns i altres eren ali­ats en aque­lla nova aven­tura. Per això, el 16 d'abril va ater­rar a Bar­ce­lona una dele­gació nego­ci­a­dora for­mada per tres minis­tres del govern espa­nyol. Amb molta astúcia, dos dels minis­tres eren cata­lans: el pro­gres­sista Mar­cel·lí Domingo i el con­ser­va­dor Lluís Nico­lau d'Olwer.

Les nego­ci­a­ci­ons van tenir moments de tensió, però la fer­mesa sepa­ra­tista de l'Avi es va anar ate­nu­ant davant la pro­posta autonòmica del govern espa­nyol i davant la dis­po­sició a accep­tar-la que impe­rava entre els par­tits cata­lans. En aquest sen­tit, la majo­ria de diri­gents cata­la­nis­tes apos­ta­ven per roman­dre dins l'Estat en un règim d'ample auto­go­vern. D'Olwer i Antoni Rovira Vir­gili, espe­ci­a­lis­tes en història medi­e­val, van acor­dar el nom de la nova ins­ti­tució: la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya. Aquesta ins­ti­tució com­por­ta­ria també l'ofi­ci­a­li­tat del català per pri­mera vegada després de dos segles i un ampli catàleg de com­petències.

Hi havia, a més, un altre ele­ment impor­tant. “El Pacte de Sant Sebastià, que Macià invo­cava, no pre­veia real­ment la secessió de Cata­lu­nya, sinó l'esta­bli­ment d'un règim autonòmic a par­tir d'un Esta­tut”, explica Torra. L'apel·lació que tant Manuel Car­rasco i For­mi­guera com Jaume Aigua­der van fer al Pacte de Sant Sebastià van aca­bar moti­vant que Macià acceptés, el 17 d'abril, una sor­tida nego­ci­ada amb Madrid. “Avui és el dia més trist de la meva vida”, va afir­mar Macià després d'accep­tar el pacte. Havia tocat l'Estat català amb els dits i havia vist com es des­feia com la boira a canvi d'una sor­tida rea­lista i pragmàtica.