El dia més trist

El 14 d'abril del 1931, després de la victòria republicana a les eleccions municipals celebrades dos dies abans, Francesc Macià va proclamar la República Catalana. La formulació escollida va ser tan rebuscada com meditada: “Proclamo la República Catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica.” Segons Quim Torra, editor i director del Born Centre Cultural, “Macià va un pas més enllà que altres dirigents com Lluís Companys i al projecte republicà i antimonàrquic hi afegeix la qüestió secessionista, i per això ha de buscar una fórmula prou ambigua per satisfer els federalistes però instaurar, alhora, l'Estat català”.

Aquesta proclama sobiranista catalana va encendre tots els llums d'alarma a Madrid. El nou govern republicà, però, era conscient que la situació havia d'afrontar-se amb política i mà esquerra, i no pas amb un acte de força militar. Al cap i a la fi, els republicans catalans havien signat amb els republicans espanyols el Pacte de Sant Sebastià, que havia impulsat la caiguda de la monarquia, de manera que uns i altres eren aliats en aquella nova aventura. Per això, el 16 d'abril va aterrar a Barcelona una delegació negociadora formada per tres ministres del govern espanyol. Amb molta astúcia, dos dels ministres eren catalans: el progressista Marcel·lí Domingo i el conservador Lluís Nicolau d'Olwer.

Les negociacions van tenir moments de tensió, però la fermesa separatista de l'Avi es va anar atenuant davant la proposta autonòmica del govern espanyol i davant la disposició a acceptar-la que imperava entre els partits catalans. En aquest sentit, la majoria de dirigents catalanistes apostaven per romandre dins l'Estat en un règim d'ample autogovern. D'Olwer i Antoni Rovira Virgili, especialistes en història medieval, van acordar el nom de la nova institució: la Generalitat de Catalunya. Aquesta institució comportaria també l'oficialitat del català per primera vegada després de dos segles i un ampli catàleg de competències.

Hi havia, a més, un altre element important. “El Pacte de Sant Sebastià, que Macià invocava, no preveia realment la secessió de Catalunya, sinó l'establiment d'un règim autonòmic a partir d'un Estatut”, explica Torra. L'apel·lació que tant Manuel Carrasco i Formiguera com Jaume Aiguader van fer al Pacte de Sant Sebastià van acabar motivant que Macià acceptés, el 17 d'abril, una sortida negociada amb Madrid. “Avui és el dia més trist de la meva vida”, va afirmar Macià després d'acceptar el pacte. Havia tocat l'Estat català amb els dits i havia vist com es desfeia com la boira a canvi d'una sortida realista i pragmàtica.