Febrades

És que hi ha una passa, però entendria que al PSC comencessin a prendre's el taquigol d'anuncis d'antigripals com una indirecta. Descartin-ho: el seu és més greu, apunta a pneumònia. La febre, en tot cas, altera la percepció. I potser és per la passa de grip, que el ple d'ahir traspua estranyesa.

Que no? Els plors de la Geli; l'abraçada consoladora, inèdita, sociovergent, de Pujol; l'ovació personalitzada –per omplir el buit fet pel partit propi– de dos terços de la cambra, inclosa una CUP que aquí no es va fer l'alternativa, rubriquen i resumeixen la jornada i les seves rareses: l'ovació, que havia arrencat com a (auto) homenatge a la via aprovada, és correlat exacte del desplaçament de l'atenció mediàtica de la votació parlamentària, pas endavant, potser cabdal, a la pneumònia del PSC. On –la percepció segueix alterada, disculpin– els díscols s'albiren més fidels al programa que els disciplinats. O igual això és cosa del subconscient, que Lucena va citar Freud. En va, com se sol citar al Parlament menys quan se citen retalls de diaris o es donen fenòmens estranys, com ara Sánchez-Camacho citant Mas, un Mas del 2002 que –sí, verídic– equiparava independència i antigalla. A Sánchez-Camacho se li va escapar que 84 diputats no representen la majoria de catalans. Així se li va sentir dir, però és que hi ha una passa. Res greu, que si en una cosa coincideixen tots, els del sí, el no i el camí del mig, és que la via aprovada és via morta. La discrepància és postmortem: uns compten que el decés donarà ales a la consulta i d'altres, que no hi ha vida després de la mort. Però no ens posem tràgics, que és només una passa i tot s'entén millor llegint la lletra petita, de la crisi hipotecària als prospectes d'antigripals. Ara, aviam qui és el guapo que s'hi posa, i més amb la febrada.