L'hora de Sant Pol

El 15 de febrer del 1714 les tro­pes borbòniques van arri­bar a Sant Pol de Mar, al Maresme, i no hi van dei­xar pedra sobre pedra. La des­trucció del muni­cipi va ser igual de gran que l'espe­rit de revenja, perquè els sol­dats de Felip V no van per­me­tre recons­truir les cases fins ben aca­bada la guerra. Els homes i dones s'havien d'aixo­plu­gar sota ten­des fetes amb man­tes i pals que feien a la sorra de la platja i que havien de reco­llir a corre-cuita cada cop que tor­na­ven els ene­mics.

Pels borbònics, els sant­po­lencs eren gent “ber­ganta” i d'aquí ve la dita “Sant Pol, la manta i la gent ber­ganta”. Aquest relat el recull la revista El Sant­po­lench el març del 1890 i hi afe­geix una altra història, amb certs tocs de lle­genda, que rebat l'epi­sodi bur­leta de la frase “Sant Pol, quina hora és?”. La tra­dició malin­ten­ci­o­nada explica que els pro­homs del muni­cipi van fer cons­truir un bonic rellotge de sol al qual van fer posar un sos­tre de teula perquè la mete­o­ro­lo­gia no el fes malbé, sense ado­nar-se que no hi pas­sava la pluja, però tam­poc el sol.

En la revisió històrica del 1714 s'asse­gura que la dita “Sant Pol, quina hora és?” la feien ser­vir en to de mofa els borbònics adreçant-se als sant­po­lencs, que havien per­dut les cases, el cam­pa­nar, el rellotge públic i el temps de les lli­ber­tats. Sigui o no del tot certa aquesta nova versió, els sant­po­lencs actu­als han deci­dit esce­ni­fi­car aquest ves­pre la der­rota de fa tres-cents anys amb un espec­ta­cle produït pel Cen­tre Cul­tu­ral i d'Esbarjo, amb la col·labo­ració d'enti­tats i volun­ta­ris i que com­bi­narà tea­tre, dansa, poe­sia i música. “Tindrà tres esce­na­ris on es desen­vo­lu­parà l'acció: la plaça de l'estació i el car­rer Nou, ambi­en­tats com una fira de l'època; la plaça de Sant Pau, on pujarà el públic fugint de les tro­pes i des d'on veurà cre­mar el poble, i la platja de les bar­ques, on es bai­xarà després que el poble hagi que­dat arra­sat”, explica un dels res­pon­sa­bles del mun­tatge, Joan Tió. Un nar­ra­dor serà l'encar­re­gat de con­duir els pre­sents per la història, que aca­barà amb un mun­tatge de dansa “que mos­trarà el dolor de la pèrdua” i que final­ment donarà pas a un cant coral i a un enlai­ra­ment de glo­bus, “que demos­tra la unió del poble per renéixer de les cen­dres i ser capaços de con­ti­nuar enda­vant”.

Aquest és l'acte cen­tral d'una com­me­mo­ració que inclou altres ini­ci­a­ti­ves com ara l'edició d'un número espe­cial de la revista Ens, un con­cert i l'encàrrec d'una recerca històrica més exhaus­tiva dels fets que es nar­ren avui. Si l'estudi científic cer­ti­fica els fets, Sant Pol de Mar podrà recla­mar la presència de la senyera en el seu escut –ara ja hi és, però no de manera ofi­cial ni reco­ne­guda per l'heràldica–, atès que s'haurà demos­trat que el muni­cipi va ser pro­ta­go­nista d'un fet des­ta­cat de la història de Cata­lu­nya.