Facin cara d'alemanys

Que això de la independència és un repte colossal ho sabíem abans de dinar els més de dos-cents assistents al quart Moment Zero. Que entre les grans prioritats del futur estat català hi hauríem d'introduir l'adaptació als horaris europeus és una qüestió que molt pocs, a banda del ponent, s'havien plantejat abans d'entaular-se. En les trobades anteriors, el professor Àngel Castiñeira ens havia parlat de com hauria de ser la governança en una Catalunya independent, Josep Maria Àlvarez ens havia donat pistes sobre el paper que hi haurien de tenir els sindicats i l'abat Josep Maria Soler fins i tot ens havia picat l'ullet i ens havia donat pistes de quin és el parer dels nostres bisbes sobre el procés sobiranista. Entretant, hem anat pensant en la hisenda pròpia, en la futura relació amb Espanya, en la negociació del deute, en el nostre avenir a Europa, en la conveniència de quedar-nos a la zona euro i en mil coses més. Però de canviar horaris, de dinar a les dotze i sopar a les set amb tot el que això comporta, res de res. Tan alegres i mediterranis com som, ara ens haurem de tornar ensopits com els alemanys per garantir el bon funcionament de la nostra anhelada independència?

La proposta, admetem-ho, no és gaire engrescadora explicada així en fred. Però Salvador Cardús, eminent sociòleg i gran comunicador que fa temps que l'estudia, ens l'ha presentat després d'haver-nos mostrat el seu vessant més optimista. Cardús és, dels quatre conferenciants que fins ara han passat pel Moment Zero, el que té més clar que Catalunya serà un estat. Tant, que construeix el seu discurs donant per fet un èxit, el del procés, que atribueix a la intel·ligència que la societat que l'empeny ha mostrat fins ara. En deu minuts, s'ha ficat a la butxaca una audiència seduïda per un reguitzell d'exemples, molts dels quals basats en vivències pròpies, que il·lustren per què pot ser tan important això de canviar horaris. “I si el fracàs escolar fos culpa del cansament dels infants?” “I si, en lloc de cobrar per hores, cobréssim per objectius?” “I si, en lloc d'anar a treballar amb son i de mal humor, ens llevéssim mitja hora abans i ho féssim més descansats i amb bona cara?” “I si dediquéssim menys hores a treballar, i poguéssim estar més temps amb la família?” “I si com a mínim féssim un àpat al dia amb els nostres fills?” “I si...?”

Arriben les postres i no diré que Cardús ens tingui a tots convençuts. Però que com a mínim ha sembrat el dubte queda clar durant el torn de preguntes que dirigeix Carles Ribera, vicedirector d'aquest diari. Perquè són majoria els que ja no interroguen Cardús sobre la necessitat del canvi, sinó sobre com hauria de plantejar-se per garantir-ne l'eficàcia i fer-nos encara més europeus amb o sense el permís d'Europa.

Toca pensar-hi. Sobiranistes, apuntin si cal situar el canvi d'horaris entre les prioritats del nou estat. I, per si de cas, comencin a fer cara d'alemanys, de suecs o de francesos. I no riguin, o no ho facin gaire, que ens espera una feinada.