Mor Suárez, neix el mite

Dis­sensió en vida, con­sens en la mort. El món polític i la soci­e­tat civil espa­nyola va glo­sar ahir la figura de Adolfo Suárez con­ver­tint-lo gai­rebé en un mite pel seu paper com a impul­sor de la Tran­sició entre la dic­ta­dura i la democràcia. I fins i tot alguns diri­gents, com Mari­ano Rajoy, van apro­fi­tar per llis­car sub­tils referències que es podien inter­pre­tar com un avís pel procés català. “El millor home­natge que li podem fer és seguir el camí de l'entesa, la concòrdia i la soli­da­ri­tat que ens va mar­car”, reblava durant la seva com­pa­rei­xença per lamen­tar la mort del pri­mer inquilí de La Mon­cloa. Men­tres­tant, el pre­si­dent Artur Mas en des­ta­cava la capa­ci­tat “d'assu­mir ris­cos i fer can­vis”, subrat­llant que aquesta capa­ci­tat val també per a Cata­lu­nya. Altres emfa­sit­za­ven la seva “valen­tia” per enter­rar una etapa negra con­tra­po­sant-lo a l'immo­bi­lisme actual.

Dos dies després que el seu fill anunciés que l'expre­si­dent espa­nyol arri­bava el seu tram final, un por­ta­veu de la família con­fir­mava a les 15.15 hores el seu decés en una clínica madri­le­nya, on havia estat ingres­sat dilluns pas­sat per un pneumònia. Tot i que sem­blava que es recu­pe­rava, els fets es van pre­ci­pi­tar com a con­seqüència d'un empit­jo­ra­ment de la malal­tia neu­rològica que li havien detec­tat fa onze anys.

Arran de l'anunci de la mort, l'hos­pi­tal es va con­ver­tir en un cen­tre de pele­gri­natge de diri­gents polítics que volien aco­mi­a­dar-se del fun­da­dor de la UCD i donar el con­dol a la família. Men­tre se succeïen les visi­tes, com ara les de Mari­ano Rajoy o la de l'expre­si­dent popu­lar José María Aznar acom­pa­nyat de l'alcal­dessa de Madrid, Ana Bote­lla, o el líder de l'opo­sició, Alfredo Pérez Rubal­caba, la família va orga­nit­zar una vet­lla íntima a la mateixa clínica.

Simultània­ment, al Congrés es feien els pre­pa­ra­tius per ins­tal·lar la cape­lla ardent que avui s'obrirà al públic. Segons el pro­to­col, el fèretre amb les des­pu­lles de Suárez arri­barà a la cam­bra baixa por­tat per mili­tars i tapat amb la ban­dera espa­nyola. A la Porta dels Lle­ons –que només s'obre per a les oca­si­ons solem­nes– l'espe­ra­ran les prin­ci­pals auto­ri­tats de l'Estat. I poste­ri­or­ment està pre­vista l'arri­bada dels reis Joan Car­les i Sofia. Després de la recepció ofi­cial, els ciu­ta­dans podran visi­tar la cape­lla ardent que se situarà al Saló dels Pas­sos Per­duts, al cos­tat de l'hemi­ci­cle.

Pre­ci­sa­ment, el monarca va ser dels pri­mers a expres­sar el seu “dolor” quan es va conèixer la mort de Suárez. En el seu al·legat, Joan Car­les, però, va apro­fi­tar les llo­an­ces a l'expre­si­dent per auto­a­fir­mar-se com a coau­tor de l'impuls de canvi argu­men­tant que els dos van pro­ta­go­nit­zar un dels “capítols més bri­llants de la història d'Espa­nya”. “Vaig tenir en ell un amic lle­ial i, com a rei, un col·labo­ra­dor excep­ci­o­nal”, apun­tava. L'excel·lent relació entre un jove polític del fran­quisme i un príncep cri­dat a here­tar el lle­gat del dic­ta­dor Franco es va anar apa­gant al cap dels anys. A dia d'avui, doncs, tots són ala­ban­ces i panegírics cap a un home que mai no va ser cons­ci­ent dels reco­nei­xe­ments que van ini­ciar-se just quan va per­dre la memòria. Perquè Suárez va dei­xar la pre­sidència del govern espa­nyol pres­si­o­nat per totes ban­des i sol i aba­tut, després que el monarca i la resta de poders públics hagues­sin deci­dit dei­xar-lo caure.