Política

Irrellevants

La UE s'alliberarà després del 25-M de la generació de dirigents més mediocre de la seva història

Obligat pel creixent poder intergovernamental, Durão Barroso ha condemnat la Comissió Europea a la més absoluta irrellevància

Amb el perfil baix i la poca ambició d'Ashton, la política exterior comunitària és la riota del govern nord-americà

Barrosoha sobreviscut acomodant-se a les imposicions de Londres, París i, sobretot, Berlín

Ningú no els tro­barà a fal­tar. Pot­ser només Angela Merkel, David Came­ron i la resta de líders que s'han pogut apro­fi­tar del seu ser­vi­lisme, la seva per­mis­si­vi­tat, el seu baix per­fil i la poca ambició euro­pe­ista. Sigui quin sigui el resul­tat de les elec­ci­ons el 25-M, la Unió Euro­pea s'alli­be­rarà de la gene­ració de diri­gents més medi­o­cre de la seva història: José Manuel Durão Bar­roso ha con­dem­nat la Comissió Euro­pea a la més abso­luta irre­llevància, als ser­veis mínims, tot i que no sigui per volun­tat pròpia, sinó obli­gat pel crei­xent poder inter­go­ver­na­men­tal. Cat­he­rine Ash­ton ha dece­but per la seva inacció i ha con­fir­mat que és impos­si­ble que els Vint-i-vuit par­lin amb una sola veu al món. I tam­poc Her­man van Rom­puy no pas­sarà a la història com un heroi de la cons­trucció euro­pea. Però no és només culpa seva.

“La pèrdua de poder i influència de la Comissió no es pot atri­buir a la gestió de Bar­roso, no se'l pot cul­par, és cosa dels estats mem­bres i con­seqüència de la gestió de la crisi”, el defensa la inves­ti­ga­dora Sonia Pie­dra­fita, del think tank Cen­tre for Euro­pean Policy Stu­dies. L'exe­cu­tiu comu­ni­tari sem­bla que ha renun­ciat al seu dret d'ini­ci­a­tiva: ja no pro­posa res sense haver con­sul­tat prèvia­ment Lon­dres, París i, sobre­tot, Berlín, sense son­de­jar els grans estats mem­bres per evi­tar fer el ridícul. I el pragmàtic Bar­roso sobre­viu com pot, aco­mo­dant-se i accep­tant les seves impo­si­ci­ons. La coor­di­nació i la vigilància de les polítiques econòmiques i pres­su­postàries són una de les poques excep­ci­ons en què la Comissió ha gua­nyat poder.

Busca feina

L'expri­mer minis­tre por­tuguès és un camaleó que va pas­sar de revo­lu­ci­o­nari mao­ista, com Mon­ti­lla de jove, a mun­tar a Bush, Blair i Aznar la foto de les Açores, el 16 de març del 2003, abans d'ata­car l'Iraq. Lon­dres el va pre­miar pel seu suport cata­pul­tant-lo a Brus­sel·les, però només com un segon plat, com un pla B per vetar el libe­ral fla­menc Guy Ver­hofs­tadt, massa euro­pe­ista. Als 58 anys, Bar­roso busca feina: no ha acon­se­guit ser secre­tari gene­ral de l'OTAN i ho podria inten­tar amb les Naci­ons Uni­des. Pie­dra­fita el veu “sobra­da­ment pre­pa­rat” per diri­gir qual­se­vol orga­nit­zació inter­na­ci­o­nal. “S'ha fet una xarxa de con­tac­tes inter­na­ci­o­nals amplíssima i es podrà recol·locar fàcil­ment, ha sor­tit molt reforçat, tot i que els seus adver­sa­ris polítics el cri­ti­quen pel seu per­fil massa con­ser­va­dor libe­ral.” Henry Kis­sin­ger, secre­tari d'Estat de Nixon i Ford als anys setanta, es quei­xava que mai no sabia quin telèfon mar­car per par­lar amb la diplomàcia euro­pea: havia de tru­car al Foreign Office de Lon­dres? O al Quai d'Orsay de París? La UE va tri­gar gai­rebé qua­tre dècades a res­pon­dre i final­ment, amb el Trac­tat de Lis­boa el 2009, es va posar d'acord per ele­gir un repre­sen­tant comú. Però, en rea­li­tat, ni britànics ni fran­ce­sos no esta­ven dis­po­sats a cedir ni un centímetre de la seva sobi­ra­nia en Afers Estran­gers. I per això van ele­gir la baro­nessa Ash­ton, un bluf que con­ver­teix la diplomàcia comu­nitària en la riota de la Casa Blanca. “Fuck the EU! [‘La UE, que es foti!']”, va dir la secretària d'Estat adjunta per a Europa, Vic­to­ria Nuland, a l'ambai­xa­dor dels EUA a Ucraïna, en una con­versa telefònica fil­trada supo­sa­da­ment per Rússia. Obama no vol per­dre el temps amb Europa. Absent, lenta, erràtica, mono­lingüe i al·lèrgica als avi­ons, Ash­ton (58 anys) va ser entro­nit­zada cap de la diplomàcia perquè era dona (i així fer veure que la pari­tat importa), labo­rista (per man­te­nir l'equi­li­bri polític, perquè Bar­roso i Van Rom­puy són con­ser­va­dors) i britànica (per com­pen­sar el fracàs de la can­di­da­tura de Blair a la pre­sidència del Con­sell). Amb molts menys recur­sos, el seu pre­de­ces­sor Javier Solana va recórrer qua­tre mili­ons de quilòmetres en una dècada, l'equi­va­lent a fer deu vol­tes al món.

Deca­pi­tada

La UE con­ti­nua deca­pi­tada. El millor retrat de Van Rom­puy el va sig­nar l'euròfob britànic Nigel Farage, que segons els son­de­jos farà molt mal en les elec­ci­ons euro­pees: “Té el carisma d'una baieta mullada i l'aire d'un empleat de banca qual­se­vol”, li va etzi­bar, en un ple a l'euro­cam­bra. I no li fal­tava raó, perquè el demo­cra­ta­cristià fla­menc aban­do­narà el seu càrrec sense que els euro­peus i la Casa Blanca hagin après encara a pro­nun­ciar el seu nom. Com a Lady Ash­ton, el van posar a dit per asse­gu­rar-se que no feia ombra a ningú. En comp­tes d'ele­gir una per­so­na­li­tat forta que repre­sentés els 500 mili­ons d'euro­peus al món, fos la seva cara iden­ti­fi­ca­ble arreu i parlés de tu a tu amb Obama, van optar per un secre­tari que fes la feina sub­terrània. L'expri­mer minis­tre belga és el xerpa (nego­ci­a­dor, en argot diplomàtic), el lam­pista que faci­lita els acords, fil­tra i con­venç, l'arti­fi­cier que desac­tiva els enfron­ta­ments, sem­pre inten­tant pas­sar des­a­per­ce­but i mirant de no tre­pit­jar ningú, el direc­tor d'una orques­tra que des­a­fina, cacofònica, on la per­cussió ale­ma­nya tapa la resta d'ins­tru­ments. Pels euro­peis­tes, és un error de càsting molt dece­be­dor, però Merkel sabia molt bé qui tri­ava.

Eleccions
La UE tria el seu representant comú des de l'acord del Tractat de Lisboa, el 2009.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia