Política

Irrellevants

La UE s'alliberarà després del 25-M de la generació de dirigents més mediocre de la seva història

Obligat pel creixent poder intergovernamental, Durão Barroso ha condemnat la Comissió Europea a la més absoluta irrellevància

Amb el perfil baix i la poca ambició d'Ashton, la política exterior comunitària és la riota del govern nord-americà

Barrosoha sobreviscut acomodant-se a les imposicions de Londres, París i, sobretot, Berlín

Ningú no els trobarà a faltar. Potser només Angela Merkel, David Cameron i la resta de líders que s'han pogut aprofitar del seu servilisme, la seva permissivitat, el seu baix perfil i la poca ambició europeista. Sigui quin sigui el resultat de les eleccions el 25-M, la Unió Europea s'alliberarà de la generació de dirigents més mediocre de la seva història: José Manuel Durão Barroso ha condemnat la Comissió Europea a la més absoluta irrellevància, als serveis mínims, tot i que no sigui per voluntat pròpia, sinó obligat pel creixent poder intergovernamental. Catherine Ashton ha decebut per la seva inacció i ha confirmat que és impossible que els Vint-i-vuit parlin amb una sola veu al món. I tampoc Herman van Rompuy no passarà a la història com un heroi de la construcció europea. Però no és només culpa seva.

“La pèrdua de poder i influència de la Comissió no es pot atribuir a la gestió de Barroso, no se'l pot culpar, és cosa dels estats membres i conseqüència de la gestió de la crisi”, el defensa la investigadora Sonia Piedrafita, del think tank Centre for European Policy Studies. L'executiu comunitari sembla que ha renunciat al seu dret d'iniciativa: ja no proposa res sense haver consultat prèviament Londres, París i, sobretot, Berlín, sense sondejar els grans estats membres per evitar fer el ridícul. I el pragmàtic Barroso sobreviu com pot, acomodant-se i acceptant les seves imposicions. La coordinació i la vigilància de les polítiques econòmiques i pressupostàries són una de les poques excepcions en què la Comissió ha guanyat poder.

Busca feina

L'exprimer ministre portuguès és un camaleó que va passar de revolucionari maoista, com Montilla de jove, a muntar a Bush, Blair i Aznar la foto de les Açores, el 16 de març del 2003, abans d'atacar l'Iraq. Londres el va premiar pel seu suport catapultant-lo a Brussel·les, però només com un segon plat, com un pla B per vetar el liberal flamenc Guy Verhofstadt, massa europeista. Als 58 anys, Barroso busca feina: no ha aconseguit ser secretari general de l'OTAN i ho podria intentar amb les Nacions Unides. Piedrafita el veu “sobradament preparat” per dirigir qualsevol organització internacional. “S'ha fet una xarxa de contactes internacionals amplíssima i es podrà recol·locar fàcilment, ha sortit molt reforçat, tot i que els seus adversaris polítics el critiquen pel seu perfil massa conservador liberal.” Henry Kissinger, secretari d'Estat de Nixon i Ford als anys setanta, es queixava que mai no sabia quin telèfon marcar per parlar amb la diplomàcia europea: havia de trucar al Foreign Office de Londres? O al Quai d'Orsay de París? La UE va trigar gairebé quatre dècades a respondre i finalment, amb el Tractat de Lisboa el 2009, es va posar d'acord per elegir un representant comú. Però, en realitat, ni britànics ni francesos no estaven disposats a cedir ni un centímetre de la seva sobirania en Afers Estrangers. I per això van elegir la baronessa Ashton, un bluf que converteix la diplomàcia comunitària en la riota de la Casa Blanca. “Fuck the EU! [‘La UE, que es foti!']”, va dir la secretària d'Estat adjunta per a Europa, Victoria Nuland, a l'ambaixador dels EUA a Ucraïna, en una conversa telefònica filtrada suposadament per Rússia. Obama no vol perdre el temps amb Europa. Absent, lenta, erràtica, monolingüe i al·lèrgica als avions, Ashton (58 anys) va ser entronitzada cap de la diplomàcia perquè era dona (i així fer veure que la paritat importa), laborista (per mantenir l'equilibri polític, perquè Barroso i Van Rompuy són conservadors) i britànica (per compensar el fracàs de la candidatura de Blair a la presidència del Consell). Amb molts menys recursos, el seu predecessor Javier Solana va recórrer quatre milions de quilòmetres en una dècada, l'equivalent a fer deu voltes al món.

Decapitada

La UE continua decapitada. El millor retrat de Van Rompuy el va signar l'euròfob britànic Nigel Farage, que segons els sondejos farà molt mal en les eleccions europees: “Té el carisma d'una baieta mullada i l'aire d'un empleat de banca qualsevol”, li va etzibar, en un ple a l'eurocambra. I no li faltava raó, perquè el democratacristià flamenc abandonarà el seu càrrec sense que els europeus i la Casa Blanca hagin après encara a pronunciar el seu nom. Com a Lady Ashton, el van posar a dit per assegurar-se que no feia ombra a ningú. En comptes d'elegir una personalitat forta que representés els 500 milions d'europeus al món, fos la seva cara identificable arreu i parlés de tu a tu amb Obama, van optar per un secretari que fes la feina subterrània. L'exprimer ministre belga és el xerpa (negociador, en argot diplomàtic), el lampista que facilita els acords, filtra i convenç, l'artificier que desactiva els enfrontaments, sempre intentant passar desapercebut i mirant de no trepitjar ningú, el director d'una orquestra que desafina, cacofònica, on la percussió alemanya tapa la resta d'instruments. Pels europeistes, és un error de càsting molt decebedor, però Merkel sabia molt bé qui triava.

Eleccions
La UE tria el seu representant comú des de l'acord del Tractat de Lisboa, el 2009.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.