Política

Merkel: remei o malaltia

Alemanya serà altre cop el país amb més escons a la nova cambra europea

Tant Juncker com Schulz es perceben com a candidats a presidir la Comissió Europea ‘dirigits' des de Berlín

L'eliminació de la clàusula del 5% per accedir a Estrasburg afavoreix els partits petits, que no són al Bundestag, com ara els euroescèptics

És Angela Merkel el nus de tots els mals a l'anomenada “malaltia europea” o bé el remei en una UE amb presència creixent dels extremismes? La pregunta plana arran de les eleccions del 25 de maig, en què sigui quin sigui el resultat a escala de cada país els líders tradicionals hauran de veure's tractant amb una nova classe política molt segura de si mateixa i amb ambicions d'anar a més: els populismes.

Als dos clars aspirants a convertir-se en el primer president “electe” de la Comissió Europea –el conservador luxemburguès Jean-Claude Juncker i el socialdemòcrata alemany Martin Schulz–, se'ls percep com a teledirigits des del país que més pes té i tindrà a l'eurocambra –96, del total de 751 escons–, com a reflex del pes de la població alemanya en el conjunt de la UE.

Al primer, perquè va ser el candidat que va rebre el suport de Merkel dins la família dels populars europeus. Al segon, perquè, tot i presentar-se com “l'alemany bo de la pel·lícula” –és a dir, el correctiu a l'austeritat malsana imposada per la cancellera–, no deixa de ser membre del Partit Socialdemòcrata (SPD), que forma part de la gran coalició que governa a Berlín.

La confluència d'aquests factors –la influència de la primera economia europea en els dos principals candidats a presidir la CE i el pes que poden tenir els populismes a la nova cambra– fa tremolar molts dels seus ciutadans. La pregunta és si hem de témer més els superpoders atribuïts a Merkel per imposar la seva obsessió per l'austeritat a la resta dels socis, a més de la lentitud sembla que endèmica a l'hora de reaccionar en situacions de crisi –europees o globals–, o la presència d'aquests nous dolents de la pel·lícula, encapçalats pel Front National francès de Marine Le Pen i els seus coreligionaris escandinaus, italians o de l'est europeu, a més dels euroescèptics escampats per tota la UE.

A la mateixa Alemanya, país clarament proeuropeu, no es pot parlar d'una “desafecció” envers Europa, però sí de desconfiança cap a les seves institucions, que el 2009 es va traduir en una participació baixíssima –un 43 %, contra el 73 % de les generals–. Un nou factor a afegir al còmput dels perills existents en les eleccions del 25 de maig, en què podria repetir-se un abstencionisme semblant, afavoridor dels extremismes, sobretot ara que ha desaparegut l'històric blindatge alemany contra els partits minoritaris.

Per primer cop, no hi ha clàusula de mínims per accedir a escons. El Tribunal Constitucional alemany va eliminar recentment el llistó mínim del 5% per obtenir representació parlamentària a l'eurocambra. Aquesta havia estat històricament una de les claus del sistema electoral alemany per protegir-se dels extremismes. Havia funcionat amb èxit, com ho demostra que cap formació ultradretana no va arribar a asseure's mai al Bundestag (la cambra baixa del Parlament federal).

El blindatge contra els petits ha tingut, com a efecte col·lateral negatiu, la manca de possibilitats de renovació al Bundestag. L'última formació alternativa que va ficar la seva bandera entre els establerts van ser els Verds, als vuitanta. La incorporació del postcomunisme, després de la caiguda del Mur i reunificació, no es pot considerar un triomf dels minoritaris, ja que aquest espectre era el dominant a l'antiga Alemanya comunista. Ara, als Verds se'ls veu com a gairebé tan envellits i establerts com als conservadors de Merkel, mentre que formacions joves com ara els Pirates en queden sistemàticament fora.

El TC alemany va dictar a favor dels interessos dels petits –només amb efectes sobre les europees, perquè en les generals, regionals o municipals alemanyes es mantindrà la clàusula del 5 %–. El seu l'argument era que deixar fora de l'eurocambra aquestes formacions alemanyes seria discriminatori, vist que les dels altres membres de la UE sí que hi poden accedir. Una sentència benefactora per als Pirates –defensors de la llibertat a internet–, però també per a l'ultradreta alemanya, que teòricament podria trobar a Estrasburg la tribuna que no té al Bundestag.

Un cas a part, en aquest context, és el de l'euroescèptica Alternativa per a Alemanya (AfD), una formació que en les últimes generals no va obtenir cap escó per la mínima –amb un 4,9 %–, però que en les europees podria superar el 6%.

Fins ara, la reserva del populisme alemany havia estat la Unió Socialcristiana de Baviera (CSU), partit agermanat a la Unió Cristianodemòcrata (CDU) de Merkel, amb proclames tan dretanes com ara la que proposa imposar peatge a les autopistes només per als vehicles estrangers. A la dreta pura i dura de la CSU li ha sortit aquesta competidora euroescèptica, amb capacitat per arribar a Estrasburg fins i tot amb dret propi –és a dir, per damunt del 5 %–, i això serà suficient per fer disparar les alarmes al conjunt de la família conservadora de Merkel.

Tornem, així, al principi: què han de témer més els països del sud, els superpoders coneguts de la cancellera o la nova pressió dels populismes dretans?

96
dels
751 que integren el Parlament Europeu corresponen a Alemanya, com a reflex del pes de la població d'aquest país en el conjunt de la UE.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.