Del desencís a Le Pen

“De Schuman a Merkozy, els dies en què França feia i desfeia Europa”, titulava fa dies el diari Le Monde un reportatge en què es repassaven etapes de la Unió Europea (UE) amb protagonisme francès. El nostàlgic nom de l'article serveix per explicar, en part, com s'afronten les eleccions comunitàries del 25 de maig, que segons els sondejos avui guanyaria l'euròfob Front National (FN) de Marine Le Pen, amb un 25% dels vots. L'abstenció s'enfilaria al 65%. El desencís comunitari dels francesos s'entén a partir de les expectatives incomplertes. L'ideal d'una Europa comandada per França però regida, amb el temps, per Alemanya; la idea preconcebuda d'una UE oligàrquica convertida en l'Europa dels Vint-i-vuit; l'esperança en una UE capaç d'impulsar la força comunitària, a la pràctica plasmada en incomprensió organitzativa i opacitat burocràtica d'una elit política que es percep llunyana i inoperant.

Una enquesta recent interrogava els francesos sobre els objectius i el futur de la UE: un 67% desitjaven que a Europa predominés l'opinió de la parella francoalemanya, i la nota comunitària no arribava a 7 sobre 20. Els resultats eren particularment severs en tres temàtiques sensibles: feina (5/20), creixement (5,6/20) i immigració (4,6/20), decepcions sobre les quals Le Pen ha bastit el seu discurs xenòfob que atia la por i la manca de feina per culpa del de fora, i el seu rebuig a uns pressupostos imposats i a una globalització que han boicotejat l'antiga grandeur francesa.

La mala opinió del funcionament de la casa europea, però, no implica que els francesos se'n vulguin emancipar. La majoria considera bo pertànyer-hi, i no és partidària del retorn al franc, dos postulats de l'esquelet del programa del FN.

La butxaca, és clar, també pesa. Especialment quan l'atur creix al país des del 2008, el poder adquisitiu se'n ressent per primer cop en vint anys, i París anuncia retallades en l'estat del benestar amb etiqueta de la UE. El cost laboral preocupa la patronal i el dèficit, Brussel·les, però pesen menys en una opinió pública que no entén com l'austeritat ha pogut ajudar grecs, espanyols i portuguesos. I quan les barbes del veí vegis tallar...

L'altre element que alimenta el FN és la profunda manca de credibilitat i idees de les dues formacions majoritàries, el partit socialista (20% dels vots en els sondejos) i la conservadora UMP (22-24%). La impopularitat del partit de govern va quedar retratada en les municipals, quan van perdre 110 alcaldies de 15.000 habitants, i els barons socialistes no van esperar ni la segona volta per culpar-ne el govern. La lliçó extreta pel president François Hollande, antic paladí antiretallades, va ser que calia girar a la dreta: va donar les claus de l'executiu a Manuel Valls perquè accelerés les reformes i consolidés el pla d'austeritat. El viratge ha fracturat més el partit, com ho demostren les 41 abstencions en la votació parlamentària al pla. La situació no és millor a la UMP, on s'esforcen a recordar la victòria en les municipals per sentir-se favorits. Obviant que gràcies a l'harakiri socialista el camp feia baixada, i sense haver aconseguit solucionar les cuites internes persistents des de la marxa de Nicolas Sarkozy. La manca de cohesió i lideratge queda il·lustrada en el fet que el partit encara no hagi decidit si es presentarà als votants com una formació euroescèptica o proeuropea.

Amb la intel·ligència i l'olfacte que la caracteritza, Le Pen apareix sovint i aprofita el còctel per disparar contra tot: la inoperant UE dels buròcrates; l'elitista i connivent classe política francesa i comunitària; l'austeritat imposada i castradora; la lliure circulació invasora. “L'esclau diu sí; l'home lliure diu no”, clama, amb la idea d'aconseguir grup al Parlament Europeu ajuntant-se amb altres partits euròfobs. “Si ho aconseguim, podrem evitar que la UE avanci.”