Fronteres socials

L'Europa ampli­ada i sense fron­te­res és només per al capi­tal i les mer­ca­de­ries, però no per als drets soci­als. La lliure cir­cu­lació de per­so­nes i tre­ba­lla­dors té límits i pre­ci­sa­ment ahir el Tri­bu­nal de Luxem­burg va encar­re­gar-se de dei­xar-ho molt clar: cinc dies abans de les elec­ci­ons, el seu advo­cat gene­ral, Melc­hior Wat­he­let, va donar la raó a Angela Merkel i va ava­lar que pugui dene­gar les aju­des soci­als als immi­grants comu­ni­ta­ris, sobre­tot del sud d'Europa, que bus­quen feina a Ale­ma­nya. La can­ce­llera sem­pre gua­nya.

Bèlgica ja està expul­sant els euro­peus que repre­sen­ten una “càrrega exces­siva” per al seu sis­tema de segu­re­tat social: només l'any pas­sat va fer fora 4.812 ciu­ta­dans de la UE, 291 d'espa­nyols. Ale­ma­nya es plan­teja fer el mateix i la justícia euro­pea li dóna argu­ments. Si els immi­grants no tenen un “vin­cle real” amb l'Estat mem­bre d'aco­llida i, mal­grat ser ciu­ta­dans de la UE, només s'hi han ins­tal·lat per bus­car feina o bene­fi­ciar-se de les pres­ta­ci­ons soci­als, poden que­dar exclo­sos de les aju­des, segons Wat­he­let.

El dic­ta­men de l'advo­cat gene­ral del Tri­bu­nal de la UE res­pon al litigi entre una dona de naci­o­na­li­tat roma­nesa, Eli­sa­beta Dano, i les auto­ri­tats ale­ma­nyes: Dano viu a Leip­zig des del 2010 amb el seu fill i una ger­mana que la manté i vol cobrar la pres­tació bàsica amb què es garan­teix la sub­sistència dels atu­rats. Però l'admi­nis­tració li ho denega, al·legant que en rea­li­tat no s'està esforçant per tro­bar feina (no té cap qua­li­fi­cació pro­fes­si­o­nal, mai no ha tre­ba­llat, ni tan sols a Roma­nia, ni té tam­poc cap intenció de fer-ho). Wat­he­let hi està d'acord: dene­gar les aju­des bàsiques als comu­ni­ta­ris que “no pre­te­nen inte­grar-se en el mer­cat labo­ral” i “només volen” apro­fi­tar-se de les pres­ta­ci­ons és “con­forme” a la legis­lació euro­pea.

Quan els jut­ges de Luxem­burg rati­fi­quin, en qüestió de mesos, l'opinió de Wat­he­let en la seva sentència defi­ni­tiva, Ale­ma­nya i els estats mem­bres més rics tin­dran carta blanca. I roma­ne­sos i búlgars estan en el punt de mira: des de l'1 de gener poden moure's lliu­re­ment, esta­blir-se i tre­ba­llar arreu sense haver de donar expli­ca­ci­ons. La UE encara no ha aca­bat de pair l'adhesió, segu­ra­ment massa pre­ci­pi­tada, de Roma­nia i Bulgària el 2007, quan encara arros­se­gava la fatiga per la mega­am­pli­ació a deu socis de l'Est del 2004. I en aquesta legis­la­tura euro­pea que ara acaba, el club només ha gua­nyat un nou soci.

Croàcia s'hi va afe­gir aviat farà un any, l'1 de juliol, i va ser l'ingrés menys cele­brat de la història de la cons­trucció euro­pea. Brus­sel·les tem haver-se gua­nyat un altre mal­de­cap, un nou mal alumne del sud, en recessió des del 2009, un 39% més pobre que la mit­jana, amb un 21% d'atur, els sis­te­mes de pen­si­ons i salut fre­gant la fallida, un deute públic amb ràting d'escom­bra­ria i que cobrarà 11.700 mili­ons d'euros en aju­des fins al 2020. És “el nou cemen­tiri de diners dels nos­tres con­tri­bu­ents”, va resu­mir el Bild ale­many.

Sèrbia i Mon­te­ne­gro són ja a la sala d'espera, igual que Macedònia i Tur­quia (que s'hi que­darà per sem­pre). Aquest 2014, Bel­grad ha pogut començar a nego­ciar amb la Comissió Euro­pea una adhesió que espera poder com­ple­tar el 2020, després d'haver lliu­rat els seus cri­mi­nals de guerra al Tri­bu­nal de l'Haia i, sobre­tot, d'haver nor­ma­lit­zat les rela­ci­ons amb Kosova, cedint a la pressió inter­na­ci­o­nal. Abans ho haurà fet Sèrbia que Espa­nya: sis anys després de la inde­pendència, la diplomàcia espa­nyola con­ti­nua negant-se a reconèixer Kosova.

Fins i tot el pri­mer minis­tre Ivica Dacic, gràcies a la medi­ació de Brus­sel·les (i al cara­mel de poder nego­ciar l'ingrés a la UE), ha accep­tat enten­dre's amb el seu homòleg koso­var, Has­him Thaçi, un acord històric que, almenys implícita­ment, va supo­sar el reco­nei­xe­ment de la secessió i de l'auto­ri­tat de Pris­tina al nord de Kosova, de majo­ria sèrbia. Però el govern de Mari­ano Rajoy, com el de José Luis Rodríguez Zapa­tero, es nega a fer aquest pas, pen­sant en Cata­lu­nya.