A més de sonar llunyanes, tot i que el que decideixen no ho és gens, les eleccions europees resulten estranyes per a l'electorat català. Per començar, perquè Catalunya no hi té circumscripció pròpia i, per tant, els seus vots es dilueixen dins de la macrocircumscripció que forma l'Estat espanyol sencer, on es trien un total de 54 dels 751 eurodiputats que formaran la nova cambra.

Aquest fet facilita que s'hagin format aliances per concórrer-hi entre partits de diversos territoris, i també possibilita que a totes les comunitats es puguin votar les 39 candidatures que s'han presentat en el conjunt de l'Estat. Així, a Catalunya es podrà optar per la coalició Els Pobles Decideixen, que formen els bascos Bildu i els gallecs BNG, o Primavera Europea, amb un conglomerat d'altres partits nacionalistes i regionalistes, en què hi ha Compromís (valencià) i la Chunta Aragonesista. Anàlogament, a Cantàbria, a Extremadura i a Ceuta es podran votar partits nacionalistes catalans.

La peculiaritat no afecta el PP i el PSOE (PSC inclòs, és clar), que es presenten, com és habitual, en llistes unitàries en què els primers candidats catalans van en posicions endarrerides (el 12 i el 39 en el cas popular, i el 6 i el 15 en el socialista). Ciutadans també es presenta sola, i la CUP ha decidit no fer llista. Sí que hi ha canvis en la resta de grups de l'arc parlamentari català. CiU lidera la Coalició per Europa, en què també hi ha el PNB, Coalició Canària i Compromís per Galícia, escissió del BNG. ICV, en el número 3, i EUiA, en el 10, es presenten dins d'Esquerra Plural, juntament amb Esquerra Unida. I ERC hi concorre com L'Esquerra pel Dret a Decidir, juntament amb Nova Esquerra Catalana (Necat) i diversos grups i independents dels Països Catalans com ara Catalunya-Sí. D'altra banda, caldrà veure quants vots reben a Catalunya forces fins ara residuals com ara UPD o d'altres de noves com la ultradretana Vox i l'esquerranosa Podemos.

Encara hi ha més peculiaritats. La majoria d'aquestes formacions s'adscriuran després a un grup més gran dins del Parlament Europeu. De fet, no és obligatori que es pronunciïn prèviament, i poden decidir un cop han sortit elegits a quin grup van. Si és que els accepten, és clar, per a la qual cosa hi pot haver processos de negociació. Les grans coalicions de l'Estat, això sí, ja s'han definit. I, com que moltes estan formades per partits diferents, passa que eurodiputats triats per una mateixa llista es poden repartir entre grups diferents. No és el cas del PP ni del PSOE, que aniran, respectivament, al grup popular europeu i al socialdemòcrata. Quant a la resta, cal fer observacions. ICV enviarà els seus elegits al grup d'Els Verds, però els d'EUiA i IU, que van a la mateixa candidatura, aniran al de l'esquerra unitària. El mateix passa a CiU: CDC, que encapçala la llista; el PNB, que té el número 2, i CC, que té el 4, enviaran els diputats al grup liberal, però UDC, que va al número 3, estarà al grup popular. ERC pertany a l'Aliança Lliure Europea, en què hi ha altres forces nacionalistes, un grup que sempre ha fet aliança amb el grup d'Els Verds. A l'inici de campanya s'havia especulat que Necat, que va al número 2, es pogués vincular al grup socialdemòcrata per començar a establir-hi vincles per preparar un futur ingrés en cas que la situació del país “es normalitzi”, és a dir, que Catalunya sigui independent. Tant ERC com Necat, però, ja han confirmat que s'integraran ara a Els Verds. Pel que fa a la resta, Ciutadans no és clar encara on anirà, com tampoc UPD. Van fer moviments per entrar al liberal, però sembla una opció força improbable per la seva incompatibilitat amb els postulats de CDC i el PNB, que ja hi són.

Per aquesta mateixa heterogeneïtat dels grups, la disciplina de vot és molt menys rígida que al Parlament català o l'espanyol, i se sol trencar amb força facilitat, sovint per interessos oposats dels diputats d'un mateix estat, però també individuals. No hi sol haver sancions ni crides a l'ordre en aquests casos, si bé molts grups demanen que els díscols avisin abans per no endur-se sorpreses durant les votacions.

Una darrera novetat d'enguany per donar més poder al Parlament és que votarà, a proposta del Consell format pels estats, la persona que presidirà la Comissió –el govern europeu del dia a dia–, i també haurà de donar el vistiplau als 28 comissaris, un per país, que caldrà designar passat l'estiu. Els cinc grans grups actuals a l'hemicicle ja han presentat els seus candidats, que per primer cop van intervenir el 15 de maig en un debat emès a tota la UE: el luxemburguès Jean-Claude Juncker pels populars; l'alemany Martin Schulz pels socialdemòcrates; el belga Guy Verhofstadt pels liberals; l'alemanya Ska Keller (que fa tàndem amb el francès Jose Bové) pels verds, i el grec Alexis Tsipras per l'esquerra unitària.

Tots ells es van pronunciar sobre el procés a Catalunya, una variable sens dubte important en aquests comicis. Juncker va dir que era un afer intern d'Espanya i s'havia de resoldre d'acord amb la Constitució. Schulz va recordar que cada estat és sobirà, i va avisar en tot cas que el que faci la UE amb Escòcia no suposarà cap precedent per als altres. Amb matisos, la resta de grups van donar suport al dret a decidir. Verhofstadt, més tebi, va renyar la Comissió per haver-s'hi implicat en negatiu fins ara, i va demanar respecte per a l'opinió dels ciutadans. Keller va apostar decididament pel procés, i fins i tot va dir que si era presidenta donaria la benvinguda a una Catalunya independent. Tsipras va reconèixer el dret a l'autodeterminació dels pobles, però va avisar de possibles xocs, i creu que la solució és més autonomia dins d'un estat federal.