Si no canvia res, canviarà tot

Men­tre el pri­mer minis­tre francès, Manuel Valls, anun­ci­ava ahir al matí que no alte­ra­ria la línia del seu govern pels resul­tats en les elec­ci­ons euro­pees, algú a la seu del Front Nati­o­nal deu­ria cele­brar les parau­les del pri­mer minis­tre com un apèndix de la històrica victòria del par­tit. La for­mació fron­tista, gran tri­om­fa­dora dels comi­cis comu­ni­ta­ris a França amb una quarta part dels vots, fa temps que va con­for­mar la seva estratègia política com una clara con­tra­po­sició: entre ells i la resta de la casta política; entre els repre­sen­tants del poble i els dels man­da­ta­ris de tòpic fàcil i remeis que no arri­ben; entre la França dels fran­ce­sos i la Unió Euro­pea dels buròcra­tes. Que l'endemà de la des­feta soci­a­lista, que amb un 13,88% dels vots va asso­lir els seus pit­jors resul­tats en unes euro­pees, sortís la cara visi­ble del par­tit i del govern a dir que la situ­ació era greu però que no pen­sa­ven can­viar res, repre­senta una nova victòria per al par­tit de la infal·lible Marine Le Pen.

L'erràtic rumb polític i sobre­tot econòmic de l'última legis­la­tura de la UE té molt a veure amb uns resul­tats que s'han de con­tex­tu­a­lit­zar en la manca de solu­ci­ons apor­ta­des per Europa als països del sud, i en la com­pli­ci­tat que pro­jec­ten els par­tits majo­ri­ta­ris amb una classe política euro­pea que els fran­ce­sos per­ce­ben com a ino­pe­rant, ine­ficaç i opaca, i fins i tot de direc­ta­ment inin­tel·ligi­ble. A això, el Front Nati­o­nal hi ha afe­git la manca de rival domèstic. El par­tit soci­a­lista i la UMP, bara­llats amb si matei­xos i allu­nyats de la ciu­ta­da­nia a través de cor­rup­te­les, cui­tes par­ti­dis­tes i dis­cur­sos enllau­nats que par­len de crei­xe­ment, de soli­da­ri­tat, de justícia social, però que no reso­len res, han posat en safata de plata l'ascens d'una Le Pen que els tracta de: “PSUMP”. Espe­ci­al­ment sag­nant és el cas del par­tit del govern, un caos repre­sen­tat en la figura del pre­si­dent, François Hollande, i en la de Valls. Tan dife­rents l'un de l'altre com ho són els postu­lats amb què el par­tit es va empor­tar les elec­ci­ons pre­si­den­ci­als del 2012, i les polítiques que el pri­mer minis­tre, mira­cu­lo­sa­ment encara popu­lar, tracta d'imple­men­tar amb tena­ci­tat. “Cal anar més ràpida­ment en les refor­mes”, repe­teix, com un robot tenaç, des que va ser l'esco­llit per Hollande per apri­mar l'Estat francès en 50.000 mili­ons d'euros. Aquest dis­curs amb tuf de Brus­sel·les el con­tra­diu la cap del FN ati­ant el dis­curs de l'ene­mic exte­rior que posa pals a les rodes dels fran­ce­sos. I l'ene­mic no són només els immi­grants, ho és també la UE, que imposa l'aus­te­ri­tat i deci­deix els pres­su­pos­tos, i ho són els polítics, als quals ja els va bé que con­tinuï l'statu quo.

Com a mos­tra de tot ple­gat, cal pres­tar espe­cial atenció a qui va votar diu­menge el FN. No sorprèn el suport dels joves. Aquest col·lec­tiu es va abs­te­nir en un 70%; però, entre els que es van acos­tar a les urnes, un 30% dels seus vots van anar al par­tit de Le Pen. Dece­buts per l'Europa actual, la que conei­xen i l'única que han vis­cut, i pre­o­cu­pats segons totes les enques­tes pel seu futur, són també els més allu­nyats cro­nològica­ment de la idea de l'antic FN diabòlic, ober­ta­ment fei­xista i nega­ci­o­nista, per molt que Jean-Marie Le Pen, s'esforci esporàdica­ment a recor­dar que encara batega. Els altres col·lec­tius que apos­ten pel par­tit fron­tista són el dels tre­ba­lla­dors (38%) i el dels obrers, on el FN gai­rebé va obte­nir majo­ria abso­luta (48%). Dit en altres parau­les, amb tots els aste­ris­cos que es vul­guin posar per trac­tar-se d'uns comi­cis en clau euro­pea i no naci­o­nal, el par­tit va tenir el suport dels votants del futur i de les clas­ses popu­lars. “És un dia històric per a França i per als fran­ce­sos, no per al Front Nati­o­nal”, s'esforçava a repe­tir Le Pen diu­menge, jugant un cop més a assi­mi­lar el tri­omf del seu par­tit amb el tri­omf del poble.

La líder del FN ja no amaga, no li cal, que les ambi­ci­ons de la for­mació apun­ten al 2017, a una cursa per ocu­par l'Elisi en la qual els son­de­jos la situen avui arri­bant a la segona volta. Raons no n'hi fal­ten. Més enllà dels excel·lents resul­tats de diu­menge, la sen­sació que dei­xen els comi­cis és que no només s'ha tren­cat el vin­cle entre els fran­ce­sos i Europa, sinó també entre els ciu­ta­dans i la classe política tra­di­ci­o­nal, l'esta­blish­ment. Però cal recor­dar també que el vot dels fran­ce­sos diu­menge va voler dir, per sobre de tot, que refu­sen l'Europa actual, i no pas que dones­sin a l'extrema dreta, almenys per ara, el man­dat de gover­nar, tal com demos­tra­ven tres son­de­jos la nit elec­to­ral, coin­ci­dents en el fet que els fran­ce­sos van votar majo­ritària­ment en clau euro­pea. Per molt que Marine Le Pen reclami que cal dis­sol­dre l'Assemblée Nati­o­nale perquè ja no repre­senta el poble, i que enal­teixi amb més con­ven­ci­ment que mai que el FN és el “pri­mer par­tit de França”. És inne­ga­ble que diu­menge va ser-ho, però el 2017 encara queda lluny.