Política

Un rei per a la tercera via

La majoria d'experts consultats apunten que el relleu monàrquic facilitarà la reforma de la relació entre Catalunya i Espanya

Felip ha visitat el Principat en cinc ocasions des que Joan Carles va decidir abdicar

Les coses aniran millorperquè no podien anar pitjor, coincideixen la majoria dels experts

El relleu generacional com a una oportunitat per refer les relacions entre Catalunya i Espanya. La corona com a instrument per fer front al procés sobiranista, i com a taula de salvació per als que encara creuen que l'Espanya unida encara és possible. La majoria d'experts consultats per aquest diari coincideixen a assenyalar que l'entronització de Felip de Borbó tindrà un impacte directe en el moment polític que es viu a Catalunya, i no són pocs els que vaticinen moviments que aniran molt més enllà de l'immobilisme que ha marcat l'actuació del govern espanyol per fer front al que a Madrid anomenen “el desafío catalán”. El canvi generacional derivat de la decisió, i les freqüents visites de l'encara príncep en els últims mesos –cinc des del gener, quan Joan Carles va prendre la decisió d'abdicar–, són alguns dels gestos que alimenten l'argumentari dels que defensen que amb Felip les coses aniran a millor. Això, i el fet que tots coincideixen que “difícilment es podria anar cap a pitjor”, en paraules d'August Gil Matamala, vocal de la comissió de drets humans de l'il·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona.

“Es tanca un cicle i comença el que podem considerar una segona transició, una oportunitat única per reiniciar i actualitzar el conjunt del sistema.” Qui parla és Jaume Claret, expert en història de Catalunya i Espanya al segle XXI i professor de la Universitat Oberta de Catalunya, que destaca la “bona gestió dels temps i de la informació” que s'ha fet des de la Zarzuela. Tot i afirmar que la principal motivació del relleu és intentar assegurar la continuïtat de la monarquia, Claret apunta que la història moderna de l'Estat espanyol demostra que “el que digui o pensi la corona és important”. En aquest sentit, es mostra convençut que Felip intentarà alguna reforma. “Necessitarà valentia i molta capacitat de convicció”, conclou. En la mateixa línia s'expressa Pau Canaleta, professor de màrqueting polític de la Universitat de Girona, que vaticina un futur immediat carregat de sorpreses. “Veurem gestos del nou rei que ni ens imaginem.” Canaleta és dels pocs que en el relleu hi veu una clau decididament catalana. “El moment és el que és; després de les europees, i abans d'un estiu que estarà marcat per la convocatòria de la consulta per part del president de la Generalitat”, subratlla, convençut que el nou rei tindrà un paper actiu un cop sigui coronat.

A August Gil Matamala el relleu li provoca una sensació de satisfacció històrica: “Que un regnat iniciat per designació del dictador acabi en abdicació és un senyal que les coses mal fetes difícilment acaben bé”, subratlla aquest reputat jurista, tant partidari de sotmetre la monarquia a un referèndum com conscient que aquest mai se celebrarà. No obstant això, és dels que pensen que l'entronització de Felip “és una oportunitat immillorable per obrir un procés de reforma constitucional i obrir les portes d'una solució per a Catalunya”.

Més enllà de les sovintejades visites que l'encara príncep ha fet a Catalunya en els darrers mesos, l'hemeroteca també dóna gruix a l'argumentari dels que creuen que assumirà un paper central en la recerca d'un acord amb Catalunya. Les portades que reproduïm en aquest reportatge corresponen a les que El Punt i l'Avui van fer el 21 d'abril del 1990, l'endemà de la primera visita oficial de Felip de Borbó a Catalunya.

En aquella ocasió, fa ja 24 anys, l'hereu de la corona espanyola va anar al Parlament, on va afirmar que Catalunya “és la que els catalans vulguin que sigui”. El temps dirà si aquella frase va ser una declaració d'intencions o una expressió pròpia d'un jove de 24 anys que volia quedar bé en un moment en què l'independentisme no era en cap cas majoritari.

Montserrat Nebrera, professora de dret constitucional a la Universitat Oberta de Catalunya, té clar que l'abdicació de Joan Carles I és una oportunitat, i que el sobiranisme haurà d'acabar triant “entre la trencadissa absoluta que comportaria una república catalana o per repensar la relació amb Espanya amb la corona com a nexe d'unió”.

Una possibilitat, la segona, a la qual alguns sectors sobiranistes s'havien referit a l'inici del procés, i que va quedar enterrada pel discurs amb què Joan Carles va estrenar la plana web de la Casa del Rei el setembre del 2012. Aquell de les quimeres i els “galgos y podencos” que va provocar el rebuig unànime del catalanisme.

Nebrera apel·la a l'exemple d'Isabel II d'Anglaterra, “que continuarà sent la reina d'Escòcia més enllà del que digui el resultat del referèndum”. L'opció d'una monarquia compartida, apunta aquesta jurista, permetria compartir alguns serveis com ara l'exèrcit o l'aparell diplomàtic, “i posaria fi als recels d'aquells ciutadans als quals la independència encara els fa por”.

Menys optimista i escèptic es mostra el politòleg i professor associat de relacions internacionals a la Universitat Ramon Llull, Manuel Manonelles, convençut que el gest del rei Joan Carles només va en la direcció de salvar una monarquia afeblida en un context marcat per l'escac al bipartidisme i el creixement de partits petits que amenacen l'actual stablishment. “Si les eleccions municipals del 1931 van forçar el comiat d'Alfons XIII, les europees d'aquest any han posat fi al regnat de Joan Carles I”, resumeix, abans de recordar que “històricament, a Catalunya els Felip no ens han anat gens bé”.

Comença la segona transició
Jaume Claret
Expert en història i professor de la uoc
S'obre l'oportunitat de repensar la relació amb Espanya evitant la trencadissa i amb la corona com a nexe d'unió
Montserrat Nebrera
professora de dret constitucional de la UIC
El canvi s'ha fet en clau catalana; veurem gestos del nou rei que ni ens imaginem
Pau Canaleta
professor de màrqueting polític de la UdG
A Joan Carles el va designar el dictador. Que abdiqui és una satisfacció històrica
A. Gil Matamala
jurista.
Les municipals del 1931 van forçar el comiat d'Alfons XIII i les europees d'enguany han posat fi al regnat de Joan Carles I
Jaume Claret
Expert en història i professor de la uoc


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia