Un fet esperançador. Que cal que evolucioni bé

Aquesta setmana hi ha hagut un fet positiu i esperançador, que ha estat el discurs del primer ministre italià, Matteo Renzi, al Parlament europeu. Un discurs impactant pel to i pel contingut, fins i tot per l'habilitat oratòria. Amb una arrencada brillant. “Com es veuria Europa a ella mateixa si es fes un selfie?”. Es veuria, va dir, trista, desanimada, poc atractiva.

Benvingut sigui aquest discurs i aquest estil. I aquesta audàcia. I tant de bo que faci escola. Perquè ja fa anys que Europa està encallada. I que ho està la Unió Europea.

De tota manera, abans que res, cal repetir el que malgrat tot més d'un cop hem repetit: la Unió Europea ha estat en molts sentits una història d'èxit. La pau, el progrés econòmic i social, l'estat del benestar, la consolidació de valors democràtics i d'actituds de respecte en general. Europa és en el món, en molts aspectes, un model a imitar o a envejar. Cal recordar això perquè és veritat i perquè és bo per al nostre ànim col·lectiu.

Però dit això no deixa de ser cert que des de fa deu o quinze anys Europa està encallada. Políticament i econòmicament, i especialment com a projecte i com a referent. I, per tant, benvingut sigui el truc a la porta, fort i feridor, de Renzi.

I benvingut perquè pel fet de ser fort, una mica feridor, pot ser que se'n faci cas. Perquè de discursos i advertiments ja se n'han fet. Però es perden en un enrenou de discursos i maniobres. I en una sordesa real o fingida.

Des de Catalunya –i des de diversos àmbits però amb influència europea limitada– s'ha insistit molts cops en aquest sentit. La nostra fundació mateix, amb la modèstia que li correspon, va iniciar la publicació d'aquests butlletins el 19 de juliol de 2005 amb un editorial que duia per títol Sobre Europa. Identitat i història. I cada dos per tres hi ha insistit. I en general a Catalunya el tema europeu s'ha seguit amb atenció. Sovint amb un to d'autoexigència i responsabilitat per sobre del que s'ha fet a alguns estats europeus. On la resistència, la tergiversació o simplement una aplicació incorrecta han estat massa freqüents.

Que els estats com a tals i les corporacions, i els sectors econòmics i financers, i el món empresarial i el sindical, i de fet tothom, miri de treure profit de la Unió Europea s'entén. Però cal que tot això es produeixi en un marc en què es respectin les normes i les actituds siguin positives. A cada país en concret, però també en l'àmbit general europeu. Que a tota la Unió hi hagi una acceptació general dels valors i de les normes de conducta i del binomi responsabilitat-solidaritat sense els quals la Unió Europea –Europa– no funciona. En part la crisi actual es deu a la no observança d'aquests principis.

Val a dir que això ve de lluny. Perquè ja fa anys que l'esperit il·lusionat i generós de les primeres dècades de la Unió Europea s'ha diluït. Que el capítol d'ideologia comunitària, i d'exigència de missatge positiu dintre i fora d'Europa, i d'ambició de ser un referent, un actor i no només un espectador de l'evolució del món s'ha esmorteït. És per això que a Catalunya –però no del tot sols, sinó conscients que hi ha més gent a Europa que té el mateix neguit que nosaltres– hem procurat fer entendre a la nostra gent, a la gent de casa nostra, que cal lluitar contra alguns dèficits perniciosos. Perniciosos per a la salut moral d'Europa i dels europeus, per a l'eficàcia política i econòmica, per al paper que podem jugar cara endins, i cara enfora d'Europa. Perquè –i això cal tenir-ho present– Europa, com tots els ens polítics, socials i espirituals, té una feina a fer més enllà d'ella mateixa. I això requereix esmenar aquests dèficits.

Alguns dèficits a esmenar
Tenim un dèficit d'autoestima. I, en conseqüència, d'il·lusió. Tenim el sistema econòmic i social més equilibrat i millor del món, i no el valorem prou. Sovint en fem més motiu d'autocrítica que d'autoestima. I tenim dret a l'autoestima. I a l'eficàcia que dóna l'autoestima.

Tenim un dèficit d'ànima i de sentit d'identitat. Què és ser europeu? Val la pena ser-ne? Quins són els nostres valors? Què pot aportar el ser europeu? Si desapareguéssim, se'ns trobaria a faltar? Segur que sí. És això, a part del nostre interès material i social, el que ens ha de moure a defensar i enfortir la nostra identitat. A donar resposta a “d'on venim, què hem aportat a la humanitat, i què volem aportar, ara?”. Si això ens ho plantegéssim desapareixeria aquella cara trista i esmorteïda del mirall de Matteo Renzi.

També tenim dèficit d'autoexigència. I de sentit de responsabilitat. Aquest és el punt en què en el marc de la valoració positiva del discurs de Renzi –valent i fins i tot prometedor– caldria, però, afegir un toc d'atenció. Vàlid, sobretot, per als països que no han fet bé els deures. Que tenen tot el dret, com Renzi fa, d'interpel·lar els que han estat més seriosos i més complidors. Perquè fins i tot –i Renzi ho recorda– en algun moment no han estat, ells tampoc, complidors. I no han utilitzat del tot correctament la seva posició de força. És bo que Renzi ho recordi. Però sense donar peu a l'excusa que els que menys responsablement han actuat busquin arguments per a mantenir la línia poc disciplinada i poc autoexigent, poc seriosa i finalment poc eficaç.

La responsabilitat del que ha passat –del que ha passat en el conjunt d'Europa, però sobretot en alguns països– és poc o molt compartida. I és bo recordar-ho. Però seria molt negatiu que fent lleva sobre l'amor propi ferit –o fins i tot sobre el legítim dret a defensar-se– recaiguéssim en el victimisme i pretenguéssim no canviar a fons la nostra manera d'actuar.